És un fet que Francisco Franco va morir el 20 de novembre d'ara fa 40 anys. És una opinió que per a uns era el generalísimo por la gracia de Dios y la espada más limpia de occidente i per a d'altres, un criminal despietat que va perseguir els seus adversaris amb crueltat i acarnissament. És un fet que va governar amb mà de ferro durant més de tres dècades i que està enterrat al Valle de los Caídos, un monument funerari a la serra de Guadarrama, construït pels presoners republicans que varen perdre la guerra. És una opinió que fa caure la cara de vergonya que mai s'hagin passat comptes amb un dictador que es va alinear amb genocides com ara Hitler i que el Valle de los Caídos encarni encara la simbologia de les dues Espanyes, la victoriosa de la croada i la derrotada de la democràcia. És un fet que la llei d'amnistia del 77 estava pensada per eliminar les penes imposades per la dictadura. És una opinió que la llei s'ha tornat un salconduit per als acusats de genocidi i desaparició forçada durant la dictadura. És un fet que Espanya és el segon país –Cambodja és el primer– amb més fosses d'afusellats encara per obrir. És una opinió que s'ha de ser molt insensible i miserable per no donar una sepultura digna als 110.000 represaliats que esperen torn a les cunetes des de fa setanta anys. És un fet que les restes de la dictadura encara resisteixen a carrers i places de desenes de pobles i ciutats. És una opinió que només una fauna política impresentable i amb molt poca qualitat democràtica ho podria tolerar. És un fet que els cadells del franquisme segueixen gaudint de reconeixement públic, especialment la “netíssima” Carmen Martínez Bordiu, una versió recautxutada del règim. És una opinió que en cap altre indret del món civilitzat es destinarien tantes pàgines i hores de televisió a edulcorar la imatge d'una família tacada per l'ombra allargada de la mort i la repressió.