Que el món està fet una coca i que si no ens espavilem deixarem una desferra als nostres fills, no és cap secret. La cimera del clima de París ha posat en relleu els enormes reptes als quals ens enfrontem. La pujada de la temperatura global, el desglaç dels pols, l'augment del nivell del mar, les emissions contaminants, la desaparició de països, ciutats, costes i platges o els efectes letals de respirar una sopa de merda infecta, en són només alguns exemples. De cap manera voldria fer demagògia sobre el compromís de la majoria dels participants en la cimera i del seu esforç per trobar acords assumibles. Però no em puc estar de dir que em sembla una contradicció que arran de la reunió de París s'hagin lliurat un grapat de tones més de gasos a l'atmosfera per culpa del combustible fòssil cremat pels avions que han transportat fins a la capital francesa els delegats, representants, polítics i observadors en general. Només per fer-se la fotografia dels caps grossos que hi van anar el primer dia, van aterrar a la capital francesa avions oficials de mig món. Si hi sumem els milers d'enviats dels gairebé dos-cents països que aquests dies s'han citat a Le Bourget, 500 brasilers, 439 marroquins, 326 xinesos o 55 espanyols, la xifra fa feredat. I més quan l'últim acord va venir d'un intercanvi de trucades entre els principals caps d'estat. En el segle de les tecnologies de la comunicació, calen aquestes migracions massives de gent amunt i avall només per parlar? Les multinacionals fa temps que han descobert els estalvis i beneficis de les teleconferències, andròmines que permeten una conversa en temps real i com si tinguessis l' interlocutor al davant. Ja entenc que estar-se un parell de setmanes a París amb totes les despeses pagades i el transport de franc sempre és de bon passar, i més si, com diuen, el càtering era de categoria. Però, com deia el capità Enciam, “els petits gestos són poderosos”.