No és moment de parlar encara de les equivocacions serioses del “procés”. Si finalment hi ha nou president i nou govern caldrà, per prudència, seguir callant les nostres debilitats. Però sí que cal reflexionar per què després del 9-N no es van convocar eleccions. Per què es van perdre nou mesos fins al 27-S? Per què va interessar a alguns culpar Junqueras i ERC en els primers mesos després del 9-N? I per què ERC, amb prudència, va callar? Ha estat sempre correcta l'actuació del president Mas i el seu Rasputin Homs? Per què ningú en parla? Ha tingut influència en tot plegat l'afer Pujol? Ens van fer perdre nou mesos els personalismes i les estratègies partidistes? Per què no s'explica l'efecte desmobilitzador dels mesos transcorreguts des del 9-N fins al 27-S sobre les bases de l'ANC? Es va fer correctament i estratègicament la renovació del secretariat de l'ANC i la nova presidència per continuar mantenint l'onada sobiranista?

Són molts els interrogants sobre els quals cal reflexionar. Però hi ha dos aspectes fonamentals per entendre l'atzucac en què estem immersos. En primer lloc, la constatació que tot el “procés” no ha demostrat tenir sentit d'estat ni de construcció nacional. Es pot aconseguir la independència nacional i la construcció d'un estat sense un estat major quan t'enfrontes a un estat amb tres-cents anys d'història i uns aparells que actuen per terra, mar i aire, contra el “procés” català? Hem construït les eines pacífiques, ètiques i responsables per combatre l'ofensiva d'un estat com l'espanyol? Costa d'entendre que els responsables del “procés” no sabessin el que els esperava.

Hi ha un segon punt important, i és que a Catalunya no hi ha únicament una revolució democràtica i nacional de les classes populars i la classe mitjana, sinó que també hi ha –atenció!– una revolució social. Catalunya bascula cap a l'esquerra, cap a una societat on prevalgui la justícia social i no les desigualtats. I si no tenim en compte aquest aspecte i el deixem en mans d'un projecte espanyol, la independència serà impossible. A Catalunya es configura de nou una majoria social d'esquerra i plural. L'espai del PSUC i després del PSC en la nostra història recent. I aquesta es reorienta en un marc nacional desacomplexat, amb un 60% de la població que no va votar la Constitució espanyola, que va ser una trampa i una gàbia per a la consolidació de la nació catalana, avui trossejada en tres grans parts.

El 2016, doncs, ens cal reaccionar. Retrobar la il·lusió a l'entorn d'un nou govern. I si no es pot constituir aquest govern, anem a unes eleccions nacionals definitives. Les forces polítiques catalanes també han de reaccionar. ERC està fent bé el camí. Ha estat l'arquitecte en les últimes dècades de la construcció de l'independentisme. Ara ha de ser capaç de bastir una nació, amb les seves estructures d'estat, arrossegant una sèrie de sectors socials i professionals que donin credibilitat al republicanisme i a la seva capacitat de govern. CDC no cal que faci nous invents ni noves sigles. És el que és. I la balança encara li és positiva. La lliçó del 20-D amb unes sigles a corre-cuita, una campanya mortuòria i un candidat amortitzat els hauria de fer reflexionar. Hi ha una CDC potent, amb una força municipal emergent, i persones com Josep Rull, Carles Puigdemont, Mercè Conesa i un llarg etcètera són el futur, junt en aquesta primera etapa, amb Demòcrates de Catalunya, encapçalats per Antoni Castellà, un personatge potent, coherent i amb projecció. La CUP és necessària i no és culpable de res. El “procés” és plural i els necessitem. El que no es pot fer és demanar més a la CUP que a les altres forces polítiques.

Es diu que no hi haurà independència només amb ERC i que cal CDC. Jo vull afirmar que també necessitem la CUP i encara més. Necessitem convèncer Barcelona en Comú, Ada Colau i el que pugui quedar d'Iniciativa per Catalunya que la utopia d'un referèndum pactat no serà possible i que els necessitarem per construir la república catalana.

El 2016 s'ha de reforçar i reiniciar l'ANC, Òmnium i l'AMI, i la seva incardinació en centenars i centenars d'entitats de la societat civil per construir el gran canvi social, democràtic i nacional. I tot plegat ha de comptar amb un nou equip humà que, sense complexos, pors ni dependències, sigui capaç també de reiniciar amb potència el “procés”.