Ara que Catalunya té un president periodista, val la pena repensar alguns aspectes comunicacionals de la recta final del pacte d'investidura. Com ara les corredisses i les escapades amb taxi per intentar despistar els informadors que intentaven saber on es feien les trobades, un colofó impropi i innecessari. Sempre m'ha costat d'entendre l'obsessió pel secretisme que els agafa a alguns polítics quan toquen cuixa. És com si es volguessin envoltar d'una certa púrpura sectària abans d'adoptar unes decisions que tard o d'hora ens afectaran a tots però que mentrestant només estan a l'abast dels privilegiats, els únics de la tribu que poden accedir a l'enigma de la pedra filosofal. Alguns argumenten que tenir els periodistes esperant els posa pressió i que es negocia molt millor en un indret desconegut i sense espelmes fent guàrdia a la porta. Tothom gestiona el seu temperament com pot, però del que es tracta no és ni de retransmetre en directe ni tan sols que surtin de tant en tant els portaveus per donar el minut i resultat enmig de la reunió. Ningú els ho demana i, òbviament, estaven en el seu dret de no fer-ho. Però, entre això i amagar-se pels carrerons de Barcelona per esquivar les càmeres, hi ha un terme intermedi que marca el seny i el sentit del ridícul. Perquè, si per principi un electe no s'hauria d'amagar mai de res ni de ningú, el pitjor és el missatge de desgavell que es transmet a la ciutadania precisament quan el nivell de descrèdit de la política ha tocat fons. Pensar que en els temps de la comunicació digital es pot seguir fent política com en el segle passat és una falta de coneixement que esborrona. I creure que es pot comunicar com si la impremta s'acabés d'inventar és d'una ingenuïtat que inspira tendresa.