Cada cop que s'esmenta una frase rodona s'atribueix a Winston Churchill. Una de les més ben aconseguides de qui fou primer ministre britànic diu que la política fa estranys companys de llit. Hi ha menys dubtes a l'hora d'identificar l'autor de la rèplica, el genial Groucho Marx: no és la política, la que fa estranys companys de llit, és el matrimoni. Tot plegat lliga per encendre un punt de llum al fons del negre túnel del panorama polític actual. Quan la crispació ofega qualsevol espai de diàleg i la desconfiança estaborneix l'última esperança de pacte, resulta que hi ha polítics que són capaços de superar les seves diferències ideològiques i compartir un projecte de vida. Quan semblava que tot anava pel pedregar, floreix l'amor entre formacions polítiques d'aquelles que s'arrenquen la pell a queixalades. Homes i dones del PP i del PSOE que s'enamoren o un independentista de pedra picada i una constitucionalista irreductible que un dia coincideixen al saló dels passos perduts i ja pensen a passar per la vicaria. Al·leluia! Si aquells que tenen idees antagòniques es poden posar d'acord per compartir sostre, taula i llit, és impossible que no trobin un punt comú per iniciar un diàleg obert i franc. Tan difícil d'entendre com que un president en exercici no truqui al que acaba d'arribar al càrrec per felicitar-lo. O al revés. Molt sovint fer el primer pas no és una mostra de fluixesa o debilitat. És més aviat una qüestió de generositat i d'intel·ligència, dos béns que semblen anar més escassos que l'amor entre el col·lectiu polític.