Recentment vaig haver d'anar a Miami. Setmanes abans ja havia fet una petició de visat. El dia del viatge, abans d'agafar l'avió, em varen preguntar si algú havia tocat el meu equipatge, què pensava fer als EUA i si hi tenia coneguts. Després, control exhaustiu de passaport i cap a dalt. Durant el vol, més papers. Volien saber on pensava viure, quin era el propòsit de viatge i si portava res il·legal. Un cop a l'aeroport de Miami i després de fer tres hores de cua, em varen agafar les empremtes digitals, em varen fotografiar i em varen tornar a interrogar. I quan ja em veia salvat, una nova cua, ara per revisar els equipatges aleatòriament. Pitjo el boto i al·leluia!, no he d' obrir la maleta. Feliç com un anís per la meva sort, la bufetada de xafogor caribenya al carrer em va semblar una benedicció.

Qualsevol que hagi anat als Estats Units desprès de l'11 de setembre del 2001 sap que és un calvari. El rigor dels controls i la patxoca dels funcionaris acaba amb la paciència del sant Job. Però hi ha una altra forma de veure-ho. Des del fatídic 11-S, és a dir en gairebé quinze anys, el terrorisme gihadista ha assassinat 45 persones als Estats Units. Són moltes, però es que a Brussel·les en varen matar 32, a París 130 i a Madrid 191. I totes en un sol dia. Globalment, des del 2001 els atemptats han crescut de 2.000 a 14.000 i les víctimes s'han multiplicat per nou. Amb aquest panorama crec que haurem d'incorporar la llauna de la seguretat extrema a les nostres vides i acostumar-nos a un món farcit de perills. Si algun moment havíem somiat en un idíl·lic retorn al passat, sense arcs de seguretat, càmeres a les cantonades ni agents i policies que ens miressin amb mala cara, ja ens ho podem treure del cap. És el preu que haurem de pagar per intentar sobreviure a la nostra guerra.