Si bé és cert que amb el president Puigdemont i el govern que li van imposar s'ha produït una certa pacificació en el país i noves maneres de fer –que han sorprès una part de l'opinió pública catalana i fins i tot els enemics declarats del país–, tampoc és menys cert que hi ha desencís i desmobilització en la societat civil. Les últimes concentracions han rebut molt poc suport popular. Què està passant? La pressió a què havia estat sotmès el moviment sobiranista durant els últims anys no es pot mantenir sempre. I menys quan no hi ha avenços importants i quan l'Estat, amb qui cal negociar i pactar, es tanca en banda. Això, es vulgui o no, refreda expectatives. La gran majoria estan convençuts que el Procés no es frena ni es frenarà, però que no és una qüestió d'uns pocs mesos.

També hi té a veure la situació política a l'Estat. La ingovernabilitat després de les passades eleccions generals espanyoles han debilitat l'Estat, però han bunqueritzat els seus aparells, que amb gran nerviosisme no saben com respondre a l'embat del sobiranisme català, que actua democràticament i pacíficament. Espanya i els seus aparells sols estaven preparats per afrontar la violència.

Hi ha un altre aspecte que Espanya hauria de tenir en compte. Sí, hi ha un cert desencís i una certa desmobilització, i fins i tot perplexitat, però cap independentista ha deixat de ser-ho, sinó tot el contrari. Cada dia que passa estan més convençuts que no hi ha res a fer i que l'única sortida és la independència. Però Catalunya i la seva ciutadania, que està decidida a continuar el Procés té algunes mancances. La més fonamental és que, després de tres segles de no tenir un estat, no en té sentit. I per a la majoria, la independència és un nirvana en el qual tot se solucionarà, sense entendre que construir un estat és quelcom molt seriós i que caldrà tenir sentit i consciència d'estat per construir-lo. Evidentment no cal repetir tots els esquemes i estructures que tenen els estats que gaudeixen de la seva llibertat des de fa segles. Podrem innovar –segur–, però hi ha uns mínims que haurem d'assolir, com és la nostra coresponsabilitat en el marc de la geoestratègia del sud d'Europa, el seu entorn social i econòmic, i la seva defensa i seguretat.

A més, Catalunya ha de fer un gran esforç: mostrar-se al món com un fet diferencial que és, amb la seva llengua, cultura i estructures polítiques, socials i econòmiques diferenciades, però que vol ser un país normal, solidari i no conflictiu amb els seus veïns, i que està disposat a col·laborar-hi i a treballar-hi conjuntament, inclòs evidentment amb Espanya. Perquè l'endemà d'una possible independència, Catalunya no navegarà pels mars de la Terra i sortirà de la geoestratègia del sud d'Europa, sinó que seguirà sent on és, i això ens dóna molts avantatges, però també moltes obligacions.

Anem, doncs, amb molt de compte. No vulguem ser tan i tan diferents. Som europeus i pertanyem a la cultura cristiana i al model econòmic occidental. I una gran majoria de catalans volen el model social europeu –si pot ser el nòrdic, millor– i també volen la seguretat de què gaudeixen els europeus, tot i l'amenaça actual del terrorisme gihadista i les màfies internacionals. Cal, doncs, que en els propers mesos fem costat al nostre govern i al nostre Parlament en el full de ruta que desenvolupin i també que entenguem que hi hagi sectors, com la CUP, que comencin a exercir la desobediència. La resta de forces polítiques i institucionals hauran d'acabar anant tard o d'hora per aquest mateix camí. No es pot fer una truita sense trencar cap ou.

Per poder avançar i resistir, més que estructures d'estat ens caldran estructures de resistència. I aquí anem coixos. Però tot plegat sols podrem aconseguir-ho si no tenim por de les possibles represàlies i si fonamentalment apliquem el sentit d'estat cap a la nostra nació com fan els espanyols. Si hem arribat fins aquí, ara ja no podem parlar de reformes constitucionals ni de possibles encaixos de Catalunya amb Espanya. Això és el passat. Crec que els nostres dirigents i el nostre govern en són conscients. Si ara ens dobleguem caldran dècades per tornar-nos a posar dempeus. Per avançar, però, també hem de ser capaços de fer net. No podem deixar camps de mines que ens esclatin pel camí, ens dispersin i ens entretinguin. També necessitem fer net d'elements tòxics i xitxarel·los que, a l'ombra de certs dirigents, han allunyat part de les nostres institucions de la bona gent del país.

En aquesta última etapa necessitem lideratges forts, que siguin conscients que s'hi hauran de deixar la pell, que potser seran inhabilitats, però a la vegada en sortiran reforçats –no ho dubteu–. Si ara hi ha un cert desencís i desmobilització és perquè la ciutadania, la bona gent independentista del país, creu que ara és la classe política qui ha d'anar al capdavant.