Full de ruta
Els que hi creuen
La figura iconoclasta de Cruyff portava de bracet
un dir el que li passava pel barret; i això incomoda
La mort de Johan Cruyff i l'allau de reconeixements posteriors absolutament merescuts ha posat en evidència alguns grinyols socials. Més enllà dels dropos que no van respectar el minut de silenci al Camp Nou, les dificultats de guardar una mínima cortesia es perceben a tot arreu (tren, converses, dinars, conferències, reunions...). Al costat de tot això queda el costum de multiplicar hiperbòlicament les lloances un cop algú s'ha mort. Només quan s'ha mort. La figura iconoclasta i contestatària que va ser Cruyff portava de bracet un dir el que li passava pel barret. Agradés o no. I això, que en certa manera és un no seguir el ramat, sovint incomoda.
A banda del petit detall que el vídeo del Camp Nou podria haver repassat el seu pas com a jugador –i haver-se agermanat amb l'Ajax–, els homenatges, bo i sent merescuts, sembla que han de ser a partir de mort. Quina gràcia té? De manera molt diferent, diria que una mena d'esperit d'això –i també de doble moral– es va repetir amb la mort de l'expresidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals.
Fa l'efecte que en aquest mecanisme postmortem hi actua, també, alguna cosa que es dóna en una altra circumstància: la necessitat d'un títol, d'una etiqueta, d'una targeta de presentació com més pública i notòria millor perquè s'estengui el reconeixement com una taca d'oli. Un efecte de mimetisme. Fins que no esdevé el màxim dirigent del partit o del govern, el polític local o comarcal no rep les abraçades i l'interès d'aquells que sempre l'havien conegut. Aquesta societat parla molt del talent, però en massa ocasions en parla només per aplaudir-lo quan ja ha fet el cim. I no per donar-li la mà i fer-lo créixer. Les oportunitats no es pot dir que es regalin a cada cantonada i, en canvi, quan el cel ja és net i clar, el copet a l'esquena és gratis. El mèrit és d'aquells que, molt abans dels fastos, animen, ajuden i agombolen una aptitud, una disposició, una possibilitat, portats per la pròpia percepció de les coses. La diferència entre els que hi creuen i els que no.
