Fa anys vaig anar a una escola de la Catalunya del Nord
on expresoners que havien passat pels camps de concentració nazis explicaven als alumnes les seves vivències. Els puc ben assegurar que l'experiència era corprenedora. Els relataven com els havien transportat, els ensenyaven els braços amb el número tatuat, a vegades portaven la roba de presoners o alguna fotografia, i sobretot com havien desafiat la mort enmig de la bogeria criminal hitleriana. No sé si encara ho fan, però els puc ben assegurar que els joves que aquell dia eren a l'aula i jo mateix no ho oblidarem mai.

De fet, m'ha vingut al cap arran d'un article de l'exalcalde de Londres Boris Johnson en què, per apuntalar els seus arguments a favor del Brexit, deia que la Unió Europea té el mateix objectiu que Hitler: la unificació del continent sota una autoritat central. No és el primer ximplet que fa aquestes analogies ni serà l'últim. Fins i tot hi ha una llei, la de Godwin, que assegura que a mesura que una discussió s'allarga, la probabilitat que aparegui una comparació amb Hitler tendeix a u.

Però la reiteració en l'estupidesa no ha de ser ni eximent ni atenuant. A mesura que desapareixen els testimonis dels crims comesos pel nacionalsocialisme hitlerià, n'hi ha que volen amorosir la maldat, relativitzar la massacre, difuminar les cambres de gas, els forns crematoris i els milions d'homes, dones i nens que varen morir en mans dels nazis. Per no distorsionar el seu record, els estudiants europeus farien bé de visitar algun dels camps de la mort, testimoni inesborrable d'una tragèdia que si perdem la memòria potser es podria repetir.