Ara torno
Qui són els bons?
“Malfiem-nos dels que ens diuen qui són els bons i qui els dolents
De nen em vaig fer un tip de jugar a bons i dolents. Era molt senzill. Anàvem al cinema del poble els diumenges i en sortíem amb arguments per a tota la setmana. En aquells programes dobles els meus amics i jo ens vam empassar tot el catàleg d'spaghetti western. I quan dic tot, dic tot, que no vol dir només algunes de les millors pel·lícules de Sergio Leone, sinó tota la morralla cinematogràfica que es va perpetrar als paisatges d'Almeria. Tampoc no ens vam perdre cap pel·lícula de la filmografia de Bruce Lee i de kung-fu, en general. I una interminable sèrie de films que recreaven la Segona Guerra Mundial.
La resta de la setmana el més difícil era decidir si jugàvem a l'oest, a la guerra o simplement ens desfogàvem imitant les claus amb què Bruce Lee eliminava els seus rivals a dotzenes. Si jugàvem a la guerra, el dilema era l'ambientació: a Europa contra els nazis o al Pacífic contra els japonesos. Ho alternàvem: un dia érem un comando que frustrava els plans de les SS i un altre, un que reconqueria una illa als japonesos. El que era clar és que sempre érem soldats aliats i que ningú feia de nazi ni de japonès, simplement els imaginàvem. A l'oest era diferent. Ens alternàvem en el paper de xèrif i els seus ajudants i el de foraster i companyia que arribaven al poble de l'oest. I unes vegades el xèrif era un dèspota i els forasters eren els bons, i d'altres el bon xèrif havia de fer fora els forasters que venien a imposar la seva llei de la força.
La qüestió és que les regles del joc eren clares i que se sabia quins eren els bons i quins els dolents. Fer-se gran, però, és, entre altres coses, adonar-se que la realitat no és tan senzilla ni tan simple. Sense entendre gaire de geopolítica però amb una cert sentit comú, el primer pensament quan vaig saber que hi havia un cop d'estat a Turquia va ser: home, fer fora Erdogan no és dolent (i la repressió posterior ho confirma). És el governant que aprofita que el voten per retallar llibertats i per reprimir els seus opositors. No oblidem que, paradoxalment, l'home que ha superat el cop d'estat enviant la gent al carrer a manifestar-se abans va matar manifestants al carrer. Ja sé que la manera de canviar-lo no és un cop d'estat, però els raonaments dels colpistes –democràcia i el laïcisme– semblaven més saludables que la manera de governar d'Erdogan.
I si ho reduïm tot al fet que els bons són els que són votats i el dolents els que no, què fem amb la Rússia de Putin? O amb l'Espanya del PP? I amb qui anem a la guerra de Síria? I...
Si hi ha una conclusió, potser és que, segurament, de qui ens hem de malfiar és dels que ens diuen que tot és molt senzill i que ja ens diran ells qui són els bons i qui els dolents. Que ja no som uns nens.
