«No em queda ni un bri de nostàlgia d'aquella època»

–«Sí, és més personal, més íntima, més lliure. En no tenir tantes obligacions, la sensació principal és de llibertat. Han estat catorze anys en què he sumat les obligacions de Diputació i Ajuntament. Havia arribat a comptar fins a tres setmanes seguides sense disposar de ni un dia lliure. Ara me'n faig creus. Quan hi era ho trobava normal, i no ho és. Valoro més poder estar una estoneta tot sol o anar-nos-en al cine, amb la meva dona, quan volem.»

–«A treballar, hi estic acostumat des dels onze anys. Sempre he fet més d'una jornada i encara he tingut temps per a la família, els amics i unes quantes associacions culturals o esportives. Em va molt bé la tranquil·litat, però al meu costat no s'està mai parat.»

–«Això de la prejubilació és una gran cosa, però sort que ja m'havia acostumat a un ritme més baix des de fa dos anys i la disminució d'activitat ha estat gradual. Al matí, una hora d'exercici, i la resta del dia, un munt de coses: ajudar la filla i la dona, llegir premsa, navegar per internet, escriure, fer feina d'oposició, parlar amb la gent de CiU, anar a la platja, cuinar, alguna petita sortida amb la barca d'algun amic, anar al port a esperar l'arribada dels pescadors, i tot marcant jo el ritme.Fent-ho perquè ve de gust, sense cap obligació formal, però amb un cert ordre, per no acabar perdent el temps.»

–«Al principi se'm feia estrany, i això va durar uns quants mesos, però passat el primer any hi vaig amb tota normalitat. D'aquella etapa no queda ni un bri de nostàlgia; deu ser per la llibertat de què ara disposo i perquè m'agrada mirar cap al futur.»

–«La visió que en tinc, des de l'oposició, no ha canviat gens. Continuem pensant que un Roses positiu i assenyat és possible. Això sí: pateixes per allò que havíem fet i veus que es deixa degradar, i et fa patir veure com es perd el temps, que les oportunitats s'escapen i que la gent ho paga o ho pagarà.»

–«‘Quan tornes?'»

–«I tant! Cal fer l'impossible per tenir temps per parlar amb tothom, inclosa l'oposició; serà una qüestió sine qua non. La democràcia participativa ha de ser possible.»Contra el que sembla normal, a la gent li costa participar, vull dir la majoria de la gent sense interessos ocults i amb criteri. Cal trencar la barrera que, sense voler, tu mateix pots imposar i que els mateixos possibles interlocutors es creen, per prejudicis injustificats. Cal parlar molt.

–«Sí però no. Entenc que es fes crítica, però no és just fer-ne sense tenir un projecte alternatiu. S'està veient cada dia. Per exemple, entre les al·legacions que hem presentat al POUM n'hi ha una que repeteix, fil per randa, les més de vint esmenes que el PSC local havia presentat el març del 2007. Varen formar govern i han reformulat el POUM. Doncs bé, de tot allò que reclamaven quan eren oposició no han aplicat res. Pregunto: quan actuaven falsament, quan ens exigien a nosaltres que prenguéssim determinades mesures o ara que les poden aplicar i no ho fan?Nosaltres fem crítica però estem avalats per la feina feta i per la capacitat d'entendre la gent. Roses ha crescut i nosaltres hi érem, i han obrat malament fent les coses només per contradir-nos.»

–«La relació és inexistent. S'han agafat molt malament que jo hagi continuat com a regidor a l'Ajuntament. La meva presència els incomoda; els ciutadans comparen, i això els enutja. No em responen, m'ataquen i miren de fer mal amb qüestions irrellevants però de caràcter personal; volen continuar vivint dels rèdits de la campanya de descrèdit que varen engegar fa tres o quatre anys.»

–«Ara mateix tenim un munt d'escrits entrats sense resposta. Un d'important fa tres mesos que el vam demanar, i encara no ens han deixat veure un seguit d'informes encarregats i pagats. Als plens varen anunciar que ens permetrien fer una segona intervenció en l'apartat de precs i preguntes, i no han complert. Paraules textuals d'un tinent d'alcalde: ‘Vosaltres podeu preguntar el que vulgueu, però nosaltres podem respondre el que ens doni la gana.'»

–«La resposta, ara mateix, és sí.»