L'home de la capa

A les nou en punt, entro al Parlament de Catalunya. «Bon dia, és aquí on parlen de toros?»

Pel camí de vinguda he tingut al davant un senyor que també anava a la casa legislativa, vestit amb una capa negra per fora i vermella per dintre. No era una capa de torejar toros, que hauria estat massa, sinó una capa de vestir com aquelles que encara porten certs senyors castissos de Madrid i que a mi em recorden la que duia Francisco de Goya o també la que vestia el cabareter Aristide Bruant, tal com el va pintar Toulouse Lautrec. Un cop dins del Parlament, l'home de la capa ha fet exhibició d'indumentària racial a la tribuna dels visitants.

La tribuna era plena. Al Parlament s'han aprovat pressupostos d'aquells que condicionen la vida quotidiana de la gent durant un any sencer, s'han discutit lleis de sanitat, feina i educació, i cap acte ha congregat tant públic com el dels toros d'ahir. Taurins i antitaurins, sol i ombra. Tampoc els diputats que van prendre la paraula estan normalment tan brillants. Tret del diputat del PSC, que es va enfarfollar i va acabar defensant les curses de braus, quan s'esperava que defensés la llibertat de vot del seu grup, tots els altres van exposar les idees amb claredat i eficàcia, i quan dic tots vull dir fins i tot Albert Rivera, de Ciutadans, i Rafael Luna, del PP. Només Francesc Pané, d'ICV, va fer una mica de riure quan va dir que la sensibilitat femenina és contrària a la violència cap als animals. Va semblar que no recordava que a les cuines de moltes cases hi ha hagut unes mortaldats de conills, galls i gallines que fan feredat i unes imatges de galls corrent amb el cap decapitat que fa desmaiar.

Tres i quatre vegades vam escoltar que Jaume I, Lluís Companys i Picasso eren taurins; que Barcelona va arribar a tenir fins a tres places funcionant simultàniament, i que la d'Olot és la més antiga d'Espanya. Quan es discuteixen les lleis d'educació, de sanitat, o de treball no hi ha ningú que citi els pedagogs de l'època de Jaume I o la figura de Salvador Seguí. Els toros van molt de baixa a Catalunya i hi ha poques penyes taurines, però es nota que n'hi havia hagut moltes, ja des de Jaume I, perquè conservem una cultura taurina i una manera desimbolta de parlar de toros i toreros com només trobaríem a Sevilla i en les penyes dels senyors que vesteixen capa negra per fora i vermella per dintre.

Es va donar llibertat de vot, que és allò que reclamen els que es qualifiquen de demòcrates de debò, però va ser com sempre: els que havien entrat antitaurins es van manifestar antitaurins i els taurins, taurins. I això que el debat va ser tan viu que n'hi havia per donar la raó a Albert Rivera en la seva defensa de la llibertat dels pocs aficionats que queden a veure el seu espectacle preferit, com n'hi havia per donar-la a Joan Puigcercós parlant del dret dels animals a no patir ni ser objecte d'espectacle i la voluntat de Catalunya de ser exemple al món.

Es va garantir la continuïtat dels correbous perquè no comporten la mort de la bèstia, però jo si fos de Cardona o de les Terres de l'Ebre no estaria tranquil. Els membres de les plataformes abolicionistes parlen del sofriment dels animals, no només de la mort, i com que les prohibicions i abolicions estan a l'ordre del dia, els correbous poden ser aviat víctimes de l'onada neopuritana que no para.

Com que la sessió va donar com a resultat que la llei contra les curses es tramitarà, al final l'empresari Balañà, propietari de la Monumental, mig plorava pels vestíbuls i la Rosa Gil, filla i dona de toreros i mestressa del restaurant Casa Leopoldo, plorava del tot. No ha servit de res que els taurins de Barcelona hagin omplert la Monumental a còpia de fer-hi actuar José Tomàs ni que es manifestessin els taurins francesos que temen que la llei catalana estableixi un precedent al seu país, ni les pressions del planeta de los toros tot sencer o el fet que a la Catalunya del Nord els toros siguin una manifestació de catalanitat, amb El cant de la Senyera inclòs.

Acabada la sessió vaig al lavabo, i qui em trobo fent pipí al meu costat? Un torero. És en Serafín Marín, el torero de Montcada i Reixac que salta al ruedo amb barretina i fa voleiar la senyera en les tardes glorioses. Al final un president de la Generalitat d'origen andalús haurà prohibit els toros.

Això si de debò els toros són prohibits. Tractant-se d'un Parlament i un govern tan volubles, ja ho veurem.