Entre dues dates

Proper als dies d'ara s'ha produït el fallat —oh! desencís— veredicte del tribunal, expectació intensa envers una sentència que amb el seu retard és ja, de fa temps, condemna. Incapacitat, peresa, discòrdia, malvolença? Res d'això: claredat absoluta envers l'objectiu del punt de mira dels magistrats que representen la fidelitat a les essències de sempre. Per això foren designats, elegits, triats. Progressistes?, conservadors?: Ha!, ha!, ha! El missatge no pot ser més clar: no sou país, no sou poble, no sou nació, sou part indestriable: comunitat autònoma, que no és altra cosa que regió descentralitzada d'una unitat sagrada. Comunitat emprenyadora, això sí, com mosca collonera, que fa massa temps –segles– es resisteix a la unitat uniformadora. Comunitat contradictòria, acomplexada, escapçada, venuda, mansoia, abrandada o assenyada, segons bufin els vents, els temps, els homes i les dones. I pacient, en l'espera, com si el que han de dir encara pugui portar llums i esperances, entre la boira i l'ombra estesa, incerta. I partitpolíticament interessada per veure com el redactat del veredicte, l'oportunitat del dia de la proclama, pugui o no beneficiar l'anhel d'obtenir el minso poder que el poble de la comunitat emprenyadora té la facultat d'atorgar, votant llistes fèrriament tancades, secretament lligades entre les cúpules que ens diuen representar.

Propera a la falsa confirmació de la sentència –embaràs psicològic– es produirà una tercera tongada de consultes populars sobre i per a l'independència, amb uns resultats que seran baixos en participació com per fer tremolar de por els mantenidors de la unitat sagrada, més enllà de la molèstia i el fàstic que produeix una mosca collonera. Una independència plantejada i desitjada en la conscient impotència d'aconseguir un estat federal entre els territoris d'una mateixa cultura, els pobrets països catalans, carregats des de fa massa segles de multitud de batalles perdudes, de garrotades rebudes, de menyspreu acumulat, d'odis i autoodis amanits i de renúncies manifestes. Desig anhelat en una bona part en veure com ens foten els quartos, ens diuen lladres i encara hem de donar gràcies, mentre molts oficials catalanistes justifiquen, celebren les gràcies, o fan veure que paren forts.

Entre les dues dates es produirà la festa de Sant Jordi, la diada del llibre i de la rosa. Es vendran milers de llibres, que individualment haurem escollit, entre les novetats ofertes, que ben mirat a les rambles barcelonines i a les parades de tot el país, no seran tantes, no aniran gaire més enllà dels mediàtics, dels bestsellers, dels fets o encarregats pels polítics de pota grossa, i dels quatre literats de més prestigi que treuen novetat. És així, no cal dramatitzar, ni cal que els emparats en la fama, que aquests dies treuen faves d'olla, ens raonin com cada any filosofies barates. El negoci és el negoci i el dels llibreters no deu ser dels més lluents. Els llibres, però, els comprarem, jo, vostè i els altres. Ningú ens obligarà. Ningú, si volem, ens farà la tria per nosaltres per més televisada que sigui. I en l'elecció hi posarem la fermesa o ho farem tal vegada acomplexats en creure que la nostra llengua, la nostra literatura és de segon ordre, més d'estar per casa, malgrat tot el que entre les dues dates haguem pogut fer i dir. O potser ens vindrà la vena universalista per justificar complexos i renúncies oblidant què fan els habitants dels estats i les cultures potents. Som el que parlem, el que llegim, el que comprem. L'elecció és lliure, no depèn de cap tribunal.