Vegueria de l'Ebre

Dijous de la setmana passada va tenir lloc a Tortosa un acte d'adhesió a la vegueria de l'Ebre amb la presència del conseller de Governació, Jordi Ausàs, i tot un conjunt de polítics de les Terres de l'Ebre. En el fons la vegueria de l'Ebre és la que menys dubtes planteja en la seva delimitació territorial. No passa el mateix amb la major part de les altres propostes de vegueries, moltes de les quals amb una altra composició també plantejarien disputes. És cosa sabuda que en les divisions territorials el que agrada a uns no agrada als altres, que s'hi revelen demanant-ne una altra més adient a la seva centralitat i als seus interessos.

No només hi ha consens en la formulació de la composició de la vegueria de l'Ebre sinó que l'altra part de la província de Tarragona, d'on s'escapça, no argumenta res en contra i s'hi avé. La percepció que les Terres de l'Ebre constitueixen una part diferenciada és històrica, per això irònicament era anomenada la quinta província. L'excepció era la Ribera, que per l'atracció de Reus i les males comunicacions amb Tortosa més aviat s'inclinava cap a l'altra banda del coll de la Teixeta, com es va definir en la divisió de la Generalitat republicana de 1936, la que va haver de brodar filigranes per donar una regió a Reus i una a Tarragona. La descentralització de la Generalitat monàrquica amb la instal·lació de delegació del govern i serveis territorials s'ha fet ja basant-se en les quatre comarques: la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, el Montsià i el Baix Ebre.

A les Terres de l'Ebre les coses van canviar arran de la lluita contra el transvasament. El territori va agafar consciència que la seva personalitat no era de segon ordre. En les ments més culturitzades es va anar adquirint convenciment que no s'era extrem sinó cruïlla o centralitat del territori que, si més no en l'àmbit cultural, són els Països Catalans. La lluita ha significat reivindicació, exigència, greuge, queixa. El perill, la temptació fàcil, que a vegades hem vist reflectida, és convertir el greuge en gemec. El greuge comporta reivindicació, proposta. El gemec és una excusa per no afrontar la realitat, per inculpar la fatalitat o factors externs de tot allò de dolent que ens passa, fins i tot les nostres debilitats o deficiències. El perill del gemec és la incapacitat de reacció, el fet d'esperar que si de cas la millora dels nostres mals ens vingui de fora, com passa ara en algun lloc de la Ribera acostumat, tal vegada, a rebre becada a canvi de molt.

L'acte de Tortosa es va cloure amb una petita actuació de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Els Quicos són un exemple de la força de les Terres de l'Ebre, una de les propostes més vives de música d'arrel tradicional, delicada, intel·ligent. És el territori mateix que es representa, s'explica per ell mateix i pels altres, sense complexos, afermant-se.

L'actualitat cultural de les Terres de l'Ebre ens porta també a contemplar el Congrés de Cultura Popular i Tradicional de les Terres de l'Ebre celebrat aquest cap de setmana organitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat i la Delegació del Govern a les Terres de l'Ebre amb moltes complicitats de persones i entitats, com a exemple del que dèiem: la força del territori. I un altre exemple pel proper cap de setmana a Móra d'Ebre: la 7a Fira del Llibre Ebrenc i el Litterarum, 3a Fira d'Espectacles Literaris. Dues propostes complementàries sorgides de l'emprenedoria del lloc, que han creat model i han transformat, amb intel·ligència, imaginació i rigor, les dinàmiques literàries de l'Ebre, potenciant-les en gran mesura. No s'ho perdin, ni els de l'Ebre ni els de més amunt. Vaja, els de tota la província –encara–, que Déu ben aviat la tingui en la glòria!, la província, és clar.