El president, Pere Aragonès, ho ha dit gairebé des que va ser investit, i no va variar el discurs ni quan Junts va sortir del govern i es va quedar amb tot just 33 diputats dels 135 del Parlament: a Catalunya li convenia una etapa d’estabilitat política després d’anys traumàtics, i aquesta legislatura s’esgotarà. És a dir, que si no canvia d’opinió –i res fa pensar ara mateix que ho faci, ni tan sols un eventual mal resultat en les europees del juny–, les eleccions catalanes seran d’aquí a un any. Per si n’hi hagués cap dubte, la més que possible entesa pel pressupost –i ja seria el tercer consecutiu, fita no assolida des dels temps del tripartit– després del pacte presentat ahir amb el PSC seria l’empenta definitiva per arribar amb tota la força fins al final, i provaria alhora la condició de ròtula d’un govern republicà que, des de l’absoluta centralitat, ha estat capaç de lligar acords de pes amb tots els grups, tret de la dreta espanyolista, per tirar endavant la legislatura. És clar que el nou acord amb el PSC, al qual mira d’afegir els comuns, també certificaria el viratge experimentat des de la investidura fa tres anys amb Junts i la CUP, i obriria més que mai la hipòtesi d’un tripartit després dels comicis –tot i que el viceconseller Sergi Sabrià la descarta avui en aquest diari si no la lidera ERC–, en què totes les enquestes assenyalen ara un triomf clar del socialista Salvador Illa, però que probablement deixin diverses sumes aritmètiques possibles. També una revalidació de la majoria independentista, o un “tots contra l’independentisme” a l’estil del que s’ha perpetrat a l’Ajuntament de Barcelona des del 2019. O fins i tot un pacte PSC-Junts, que ja parlen a Madrid i han fet pinça en diverses qüestions al Parlament per evidenciar la minoria republicana...

Per tallar de soca-rel el rum-rum creixent, sobretot mediàtic, que especulava amb el fet que el líder d’ERC Oriol Junqueras, ara encara inhabilitat, volgués ser el candidat si se li acaba aplicant l’amnistia, els republicans ja van nomenar Aragonès presidenciable en l’últim congrés nacional el 20 de gener. Dies després, el president introduïa retocs en el govern, que l’oposició ha qualificat de “cosmètics”, per reforçar el cercle més proper per afrontar l’últim any de mandat i mirar de treure’n el màxim suc. El doble objectiu, culminar el màxim d’obra de govern a què es va comprometre, treballant en molts casos de manera transversal entre departaments –conscients que serà complicat un altre executiu monocolor en breu–, però també poder-se presentar amb aquest aval a les eleccions després de les clatellades rebudes en les municipals i les estatals. Això sí, a Palau saben que els serà molt difícil capitalitzar encerts del govern –que compta que ja ha complert dos terços del programa amb les quatre grans transformacions promeses a l’inici de la legislatura, i vol atansar-se al final al 100%–, i molt fàcil pagar els dubtes i errors.

La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, ha afegit al càrrec el de vicepresidenta a fi de reforçar-la perquè comandi les noves converses que aquest primer trimestre –un cop tancada, en principi, la llei d’amnistia– s’han d’obrir amb el govern espanyol en un doble vessant. Primer, pactar un referèndum a partir de la mesa entre governs, però també les obertes pel PSOE amb ERC i Junts. I segon –el que es creu que serà més imminent però gairebé igual de difícil–, assolir un finançament singular per a Catalunya, abans dit “pacte fiscal” o “clau de la caixa”, que consistiria en la sortida del règim comú, a partir d’una taula bilateral específica, que minori un cada dia més sagnant dèficit fiscal acumulat que voreja el 10% del PIB.

El canvi que més crida l’atenció, en tot cas, és el nomenament de Sergi Sabrià com a viceconseller d’Estratègia i Comunicació, funcions que de fet ja exercia des de l’oficina del president com a home de la seva màxima confiança, però ara s’hi ha volgut donar notorietat i rang públic. Sabrià posarà segurament un contrapunt més arrauxat al discurs més moderat d’Aragonès, i alhora coordinarà internament els departaments per enfocar les grans qüestions plantejades per a aquest any final. D’entrada, avançar en el complex traspàs del servei de Rodalies, per a la qual cosa ja s’ha posat fil a l’agulla. Però també gestionar el gran problema del país avui, la sequera extrema en què està immers i que posarà en perill el subministrament a les àrees més poblades si no plou a la primavera. Seran les grans prioritats, juntament amb la potenciació de les polítiques pel català, sobretot en l’àmbit educatiu i audiovisual –una altra de les emergències que l’executiu ha detectat i en què ha treballat tota la legislatura–, a més d’altres com la culminació dels processos d’estabilització del funcionariat, amb què confia arribar a final d’any amb només el 5% d’interins, i l’aprovació del pla territorial per a la implantació de les energies renovables. Molta feina per a un govern en minoria i en mode preelectoral, que ja va contra rellotge. El compte enrere ha començat.