L'esgotament del «marc ideològic» del règim del 78
PODEM DIR-HO MÉS ALT
Vaig llegir l'article del senyor Pitarch “Al PP els cau la bava de gust mentre nosaltres papem mosques” (que vaig trobar prou encertat en general) on feia referència a la meua persona i, al fil dels últims quatre paràgrafs em vaig animar a respondre-li amb estes reflexions.
Ja en la xarrada que vaig mantindre amb el senyor Pitarch li comentava que el prisma interpretatiu del sistema representatiu, vigent des del 78, és inoperant per tal d'analitzar la realitat política i social actual de forma prou productiva com per a poder arribar a prescriure la solució a una malaltissa dinàmica política que ens aboca a la constant victòria d'opcions partidistes que apliquen polítiques anti-ciutadanes.
La simple agregació de sigles, és a dir, de partits que encarnen amb gust i orgull el mateix gest representatiu amb el qual el PP i el PSOE ens han traït i ens continuen traint a tots (en tant que compatriotes), entra dins de la mateixa lògica sistèmica vigent per molt que eixos partits es vullguen reivindicar distints o inclús oposats al PP i/o al PSOE.
M'agradaria no haver d'assenyalar-ho, però el ben cert és que pot arribar a resultar molt llastimós, en més d'una ocasió, vore com hi ha qui s'aferra amb desesperació a una identitat política conformada dins de la mateixa lògica partidista i representativa en què operen ideologies molt diverses i inclús contraposades. I resulta que eixa malaltissa lògica sistèmica pugna infatigablement per legitimar precisament als que haurien de designar-se “anti-sistema” donat que amb les seues polítiques massacren la població de forma creixent (moltes vegades s'imposa la reflexió sobre si ací la incògnita fonamental és quin grau de tolerància a l'abús i a la violació de la dignitat estem disposats a suportar com a societat). Si es posen en relació estos factors, aleshores la deducció és clara: hem arribat a un punt on es revela inequívocament la certesa que qui s'aferra al gest representatiu dins del règim del 78 col·labora per activa o per passiva a esta desgràcia.
Per això ha estat una decepció constatar que tots els grups polítics de Silla amb què des de PODEM hem contactat s'han negat categòricament a cedir l'espai electoral per empentar una iniciativa ciutadanista, transversal i no partidista que pose al centre nuclear del seu horitzó d'aspiracions la profundització democràtica en les pràctiques polítiques al poble. D'haver-ho fet així, haurien estat a l'altura dels temps. Per contra, a falta d'amplitud de mires per part d'uns partits polítics inserits en la lògica representativa, serà la ciutadania qui, una vegada més al llarg de la història, haurà d'estirar els límits del sistema més enllà del què el sistema mateix li ofereix.
De què parlem quan diguem “gest representatiu”? Doncs parlem de la pretensió que es puga desplegar la voluntat dels ciutadans des dels càrrecs polítics dels poders públics com si estigueren presents i foren ells qui en realitat estarien decidint per art i màgia del traspàs simbòlic de poders i responsabilitat atorgat mitjançant una papereta en les urnes cada 4 anys. Hi ha una metafísica, al nucli d'esta creença que no s'allunya ni mig pam de la creença religiosa. No s'ha d'oblidar que els pares fundadors dels Estats Units d'Amèrica del Nord no creien en la democràcia; pensaven fundar una república amb un sistema representatiu, no una democràcia. Més bé eren republicans, no demòcrates. I és que en aquells temps la noció de democràcia s'utilitzava de forma pejorativa com una forma estable de govern perquè s'assumia que el poble era incapaç d'auto-governar-se (i d'ací la suposada inevitabilitat i necessitat de la representació política).
A partir d'aleshores, i progressivament, la noció de democràcia fou colonitzada pel significat de “sistema representatiu”, executant-se una perversió del llenguatge amb una magistral impostura que ha permès la legitimació discursiva d'un sistema de dominació (per emprar terminologia weberiana) que afirma un statu quo on manen uns pocs sobre els molts (i massa sovint de forma que els pocs van contra els molts) gràcies a la ficció representativa. Esta ficció representativa segueix operant hui en dia sobre la base d'una premissa prejudiciosa i, per desgràcia, encara massa tàcita, subtil i implícita per a gran part de la població: la idea que la gent es considerada menor d'edat i, per tant, necessitada de tutela. I en l'acció de tutelar entraria la funció representativa dels partits polítics a través de la figura concreta dels polítics.
La inversió jeràrquica que resulta d'açò és aclaparant: en compte de comprendre els polítics com a servidors que serveixen servicialment a la comunitat, el gest representatiu pretén atorgar-los, de fet, la categoria de tutors que exerceixen autoritat sobre els individus que dependrien d'ells (els menors d'edat han de ser tutelats). Això esdevé inevitablement en oligarquia, despotisme i absolutisme, per molt que se li done un revestiment cosmètic de pseudo-democràcia. Cosmètica és, per exemple, el fet de tan sols poder votar cada quatre anys, cosa que resulta absolutament irrisòria i ridícula com a mecanisme de control democràtic i passa a ser una farsa que únicament pretén legitimar un règim de poder amb pràctiques desconnectades de les demandes reals de la gent, pràctiques estes que, per tant, s'executen massa vegades en contra de la gent i al servei d'un entramat político-econòmic de rics al qual Iglesias i companyia han etiquetat eficaçment, en termes de comunicació política, com a “casta” (encara que jo preferisc la noció de “trama”, tal com sosté Manolo Monereo).
L'evidència que el règim del 78 està esgotat es manifesta en l'agonia de la representació política. El «gest representatiu», en tant que coartada per al poder oligàrquic i absolutista (amb el lladronici del que és públic que li va associat), és incapaç de saciar les ànsies democràtiques de la gent. I si volem democràcia, caldrà començar pel nostre Ajuntament.
(*) Salva Mestre és pianista, filòsof, activista mediàtic, Secretari General de PODEM Silla.
