Cicle: Any Fructuós Gelabert

 

Enguany es commemoren els 150 anys del naixement del pioner del cinema Fructuós Gelabert i es per això que diverses persones, entitats i col·lectius hem organitzat un cicle per recuperar i reivindicar la seva figura.

Podeu consultar tot el programa complert al següent enllaç.

Xerrada: Debat Obert sobre memòria i patrimoni

 

Divendres 10 a les 18,30h l'Eloi Curto i jo participarem al Debat Obert organitzat pel Grup d'Opinió Àmfora a la Biblioteca del Vapor Vell parlant sobre memòria històrica en relació amb el patrimoni.

Us hi esperem! 

Els noms comuns

Com li hem de dir a l’estació de Sants? Probablement aquesta sigui una pregunta trampa, d’aquelles que, encara que no en siguem conscients, quan es formulen ja ens estan condicionant. Segurament, qui més qui menys, començarà a barrinar respostes, o potser fins i tot noves preguntes: Ha de dur el nom d’alguna figura rellevant de la ciutat de Barcelona? O millor hauria de ser algú de Sants? Es pot trobar un nom que sigui de consens? Un nom que pugui representar a tot un territori? Preguntes i més preguntes que fan que el que és més evident; l’elefant a la sala, imatge que fixaria l’escriptor rus Ivan Krilov a la seva faula L’home inquisitiu, quedi obviat. El millor nom per a l’estació de Sants és… -oh sorpresa- estació de Sants.

L’estació s’anomena, com és lògic, amb el topònim que representa el territori, el nom de l’antic poble: Sants. És així des de l’any 1855 quan es va alçar la primera estació de Sants al final del carrer de Riego. Una estació de la línia que hauria d’unir Barcelona amb Molins i Martorell, passant de pas a tocar de la fàbrica de l’Espanya Industrial, empresa que fins i tot tindria una estació per a les mercaderies. 

Sants és el nom que representa als veïns i veïnes d’avui però també el que representa a totes aquelles persones que han viscut en aquest territori des dels seus llunyans orígens quan era un petit nucli sobre un turó al voltant de la parròquia de Santa Maria; passant per la vila industrial de la segona meitat del segle XIX; pel barri, ja annexionat l’any 1897 i finalment pel districte que es va crear l’any 1984. Aquest és un nom col·lectiu, que representa, fins i tot, a persones amb formes de ser i pensar diferents, i cap nom personal pot ser més representatiu que un nom que és comú.

Segur que molta gent pensa que el de la toponímia és un tema menor, personalment crec que s’equivoquen. Si no per quina raó, tenir el nom a una placa al carrer ha sigut una obsessió per a propietaris, industrials, polítics i eclesiàstics durant tants i tants anys? Pronunciar un topònim com el de Sants fa que el propi territori i la comunitat que representa, amb totes les seves arrels històriques i espais de memòria, existeixi. Esborrant els mots s’esborren els conceptes que representen, aquesta és una lliçó de primer de novaparla a les classes que O’Brien impartia a 1984. Sense el topònim dels antics pobles és la memòria dels mateixos antics pobles la que s’acabarà diluint.     

No és la primera vegada que la gent de Sants s’organitza i aconsegueix mantenir la seva memòria i les seves arrels, fins i tot al propi nom. Amb les obres de la nova estació, a finals dels anys setanta, Renfe va voler canviar-ne el nom, passant de Sants a Barcelona-Central, esborrant el rastre de l’antic poble, però el veïnat es va organitzar per trobar respostes a algunes preguntes, com va quedar plasmat en un cartell del 1979 on es convocava a una assemblea a la Seu del Districte: Qui ens va fer "aquesta" estació? Com s'urbanitzaran els entorns? Pàrquings o espais lliures? Tindrà sortida el carrer Premià? Es dirà Barcelona-Sants o ens imposaran Barcelona-Central? Preguntes que,  gairebé mig segle més tard, segueixen sent força vàlides.

Cartell convocant a una assemblea informativa l'any 1979

Finalment però la pressió veïnal va aconseguir que, de forma definitiva l’any 1983, Sants es mantingués en el nom de l’estació. Les polèmiques van i venen i de vegades són tan fugaces que unes setmanes més tard poca gent les recorda, però la memòria, el que som, ha de perviure.

Vídeo: 125 anys de l'agregació forçada de Sants

El 20 d'abril de 1897 els pobles del Pla van ser annexionats a Barcelona per Reial Decret. Us recupero aquesta xerrada que vàrem fer ara fa uns anys en el context del 125è aniversari del fet. 

El mal ja està fet

A inicis del 2018, tot just fa 6 anys, el Bisbat, de forma unilateral  i sense donar cap alternativa, decidia tancar el teatre de la Parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, al carrer de Begur número 8. Un espai que funcionava des de l’any 1954, quan es va estrenar amb la projecció de Temps Moderns, sent un nucli de divulgació cultural i on es feia comunitat a una de les parts de Sants que ha sigut, històricament, més maltractada, tant per la manca d’equipaments com per un urbanisme que ha anat esfilagarsant les relacions veïnals.

L’excusa per al tancament? Una esquerda a un fals sostre de la sala. Les entitats i col·lectius que en feien ús: l'Aula Oberta de Sants, que fins i tot havia finançat diners del fons de l’entitat en rehabilitar la sala; l’Esplai Xiroia; els Skues; Càrites; els Pastorets de la Parròquia dels Dolors i el grup de teatre on participo, Liada Nacional, ens vàrem trobar al carrer, però això no ens va aturar. Si només era una esquerda a un fals sostre en un edifici que feia servei al barri des de feia 64 anys bé s’hauria de poder trobar una solució.

Teatre de la parròquia dels Dolors l'any 2020, dos anys després del tancament

Així que, amb assessorament professional, vàrem demanar pressupost. A males es podria retirar el fals sostre, una feina que no costava més de 4.000 euros, un cost que, si la Parròquia o el Bisbat no estaven disposats a pagar, es podia assumir des dels col·lectius que en feiem ús. Però a partir d’aquí tot es va començar a complicar. Per una banda el Bisbat no volia treballar amb empreses que no fossin amb les que ja treballava i, oh miracle, el cost llavors es multiplicava com si de pans o peixos es tractés, fins als 14.000 euros. 

I així, a cada solució que trobavem, el Bisbat apareixia amb un problema més complex a resoldre. Quan ens van plantejar la necessitat d’una sortida d’emergència, vàrem presentar un Pla d’usos de la Parròquia i un projecte arquitectònic que no va ser ni tan sols escoltat. Quin era el problema real doncs? Probablement el Bisbat veia una balança on a un dels plats havia de fer una petita inversió i per contra a l’altre plat veia la possibilitat de fer un enorme negoci immobiliari amb centenars de metres quadrats al cor Sants-Badal, el barri més dens de la ciutat.

Pista de bàsquet del JAC-Sants a la parròquia dels Dolors l'any 2020.
Tancada i sense ús des de fa anys

Així, tenint en compte que el teatre més enllà de la Parròquia, en part donava solució a una necessitat que l’administració no atenia, vàrem portar el fet al Consell de Barri de Sants-Badal. Com es podia permetre que enmig del barri tinguessim un teatre i un poliesportiu sense ús? Com es podia permetre que el que fins llavors era una comunitat cohesionada es comences a desfer? El tema va començar a ressonar i, probablement, els que tenien d’altres aspiracions, es van posar nerviosos. I així, amb la promesa d’una trobada amb els arquitectes del Bisbat, vàrem acabar l’any 2019. L’any següent però ens esperava una sorpresa majúscula que va significar l’excusa perfecta per donar llargues al tema, arreu del món esclatava la pandèmia del Covid i tot es va aturar.

Així han passat 6 anys. Sense espai alguns dels col·lectius que fèiem ús del teatre s’han desfet, com els Pastorets; d’altres, com Liada o com l'Aula hem hagut de trobar espais alternatius. Liada a la Lleialtat i l'Aula a Cotxeres, un trasbals especialment per a les persones més grans, amb dificultats per anar de Sants-Badal a les Cotxeres i el grup ha perdut gran part del teixit. Per als grups que el teatre feia un servei complementari, com Skues o Xiroia, l’impacte ha sigut diferent, però amb la contradicció que grups que tenien un teatre al propi complex, ara es troben buscant sales a uns equipaments de barri que es troben per sobre dels usos que poden assumir. I en global la comunitat és ara més feble. Com es defensaran les entitats de lleure quan el Bisbat decideixi treurese-les de sobre?

El mal ja està fet, sis anys amb una porta tancada són 2.190 dies sense la possibilitat que es generin activitats, sense que les persones es coneguin, sense que facin pinya. Quantes són les obres de teatre que hem perdut? Quantes les xerrades o conferències? Quants els infants que potser no descobriran el llenguatge del teatre? Quants avis i àvies han vist trencar-se els llaços que els permetien navegar en un oceà de soledat no volguda? 

Ara fa uns mesos descobriem que la cosa encara anava més enllà. No només s’ha expulsat la pròpia comunitat, en un procés de gentrificació associatiu, sinó que s’ha facilitat la substitució d’aquesta amb intencionalitat política. Els espais on la gent del barri feiem barri ara és l’espai de trobada de grups ultracatòlics vinguts de fora, com el grup Hakuna, que s’hi troba tots els dilluns a les 21h.

El mal ja està fet, no sabrem mai quins impactes positius per al barri s’han impedit per la manca de voluntat de donar solució a un problema que podia tenir una solució fàcil, però si aquest mal ja està fet el que no podem fer és perpetuar-ho i cal revertir la situació. Si el mal ja està fet, ara toca fer el bé.

Vídeo: Santsenques i treballadores

Us comparteixo el vídeo de la passejada "Santsenques i treballadores" que vàrem realitzar amb Memòria en Moviment l'any 2019 dins del cicle  de les Passejades per la història de Sants, realitzat per la Lleialtat Santsenca.

Porciolisme persistent

El 3 de setembre de l’any 1993 moria a Vilassar de Dalt Josep Maria de Porcioles i Colomer, l’alcalde de Barcelona que durant més temps ha ostentat el càrrec, des del 1957 i fins al 1973, i segurament un dels que més ha marcat el desenvolupament de la ciutat. Tant va marcar la ciutat Porcioles que fins i tot ha acabat donant nom a un adjectiu: porciolisme. Un mot que, tot i que encara no estigui reconegut oficialment, qualsevol coneixedor de la ciutat entén. El porciolisme defineix aquelles polítiques urbanes que prioritzen el creixement a tot: el patrimoni, la salut, l’ecologia, la ciutadania… 

L'alcalde Porcioles amb Fraga. Fons: Viquipèdia

A Porcioles se’l recordarà per les remuntes que, per una banda van esguerrar gran part dels edificis de la ciutat, i per d’altra, van fer augmentar la densitat de Barcelona sense ampliar els equipaments i serveis per aquests nous veïns i veïnes, deixant via lliure a especuladors immobiliaris com Núñez, per passar per la picota joies arquitectòniques de la ciutat per aixecar en el seu lloc blocs mediocres, com un exèrcit de clons en formació; com Samaranch, qui l’any 1963 va liderar una promoció immobiliària per construir el barri de Ciutat Meridiana en un racó de la serra de Collserola on, per la seva humitat, fins i tot s’havia descartat fer-hi un cementiri, o com els Sanahuja, que van poder aixecar de forma exprés barris humils com el Turó de la Peira, on es van arribar a fer 5.000 vivendes en tan sols vuit anys, unes preses que van fer que es fes servir ciment al·luminos, que tot i que en aquell moment ja estava retirat de països com França, secava molt ràpid, condemnat a tot el barri a ser enderrocat poques dècades més endavant. I, atenció spoiler, la pròpia familia Sanahuja, responsable última del desastre, primer es va veure compensada pels enderrocs com a propietària i posteriorment encara va rebre l'encàrrec de la reconstrucció.

I és que, si en una cosa va destacar Porcioles va ser en què, amb les seves polítiques urbanes, va posar enormes terrenys en safata per als especuladors immobiliaris. Amb plans com el de la Ribera s’acabaria permetent la venta de terreny privat que podrien haver estat públics. Porcioles també serà recordat per l’obertura del Cinturó de Ronda i de l'avinguda de Madrid, que van tallar l’urbanisme santsenc amb unes ferides que van deixar sense casa a milers de veïns i veïnes i que, als que van resistir, els va condemnar a anys de nivells de contaminació i decibels no tolerables. Quanta gent ha patit les conseqüències de tenir una autopista com el Cinturó enmig de la ciutat? 

Inici de les obres del Cinturó a Badal, 1967. Foto: Joan Brugada. (AMDS - Fons UEC)

També va ser el mandat durant el qual es va omplir la ciutat de vehicles, expulsant les coses que hi passaven abans: les cadires al carrer o les festes majors en són alguns dels exemples. Si per facilitar la implantació del vehicle privat calia desmantellar una xarxa de transport públic que era el més utilitzat de la ciutat, com era el tramvia, doncs es feia sense problemes. Amb Porcioles van circular els darrers tramvies de Barcelona.

L’efecte a les festes majors d’aquesta política també seria devastador per a les festes majors. Porcioles va començar el seu mandat amb 10 comissions de festa major i el va tancar amb 0. Sí, la festa major popular, l’autoorganitzada per veïns i veïnes va arribar a desaparèixer substituïda per una festa a càrrec de l’ajuntament on el parer del veïnat era només el d’espectador. Una festa de concursos de pubilles i actuacions de la banda municipal, tot dirigit per una comissió escollida a dit pel regidor de torn, que també era escollit a dit, és clar. Porcioles va ser l’alcalde d’una ciutat aparador pensada per als grans negocis, que va fer de les fires i congressos el seu pa i del fútbol el seu circ. Significativament el Camp Nou es va inaugurar el mateix any en que va arrencar el mandat de Porcioles.

Inici de les obres del Camp Nou l'any 1954. Foto: Pérez de Rozas. (AFB)

El darrer projecte de Porcioles no es va realitzar, però va quedar ben present a les agendes dels funcionaris municipals del moment, la realització d’una Exposició Universal per al 1982. Una idea que es va llançar l’any 1970 i que de fet era una excusa per poder impulsar les rondes i els túnels del Tibidabo i urbanitzar els barris de Can Clos i el Polvorí. El carrer Tarragona, que esdevindria l’epicentre del recinte d’aquest nou esdeveniment, esdevenint l’Avinguda de l’Exposició, i a un segon emplaçament entre Sant Cugat i Cerdanyola. Amb l’exposició del 82 s’urbanitzaria tot l’entorn del carrer de Tarragona, on la previsible desaparició de l’enorme escorxador de la ciutat, de la Caserna de Numància i de l’Espanya Industrial posava a disposició del negoci immobiliari milers de metres quadrats.

En el cas de l’Espanya Industrial, si l’any 1953 el Pla Comarcal de Barcelona marcava el terreny amb la categoria tolerancia vivienda e industria y casco urbano, permetent construïr 1’75 m² per cada m² de terreny, cosa que volia dir que en l’espai de la fàbrica hi podrien viure 2.472 persones. L’any 1967, ja en ple Porciolisme, la qualificació va passar a ensanche intensivo, augmentant l’edificabilitat fins als 3 m² per cada m² de terreny, que equivaldria a 5.618 habitants. Però quan finalment la fàbrica es va tancar, l’any 1972, el projecte del propietaris ja preveia habitatges per a 9.250 persones. 

Reivindicació de l'Espanya Industrial l'any 1980. (Fons: El Periòdico)

Porcioles va ser apartat de l'alcaldia al juliol de 1973, quan les protestes dels veïns i veïnes de Barcelona cada cop eren més fortes. Tot i això les influències dels Muntadas es van fer notar quan l’any 1974 el Pla Comarcal va marcar la totalitat de l’Espanya Industrial com a edificable. L’inici de les obres del Complex Roma 2000, a l’espai on hi havia hagut l’antic camp de fútbol de la fàbrica, va coincidir amb l’inici del desmantellament de la Caserna de Numància. I l’Escorxador, per la seva banda, va acabar tancant portes l’any 1979. Els fils de les grans fortunes es movien per no quedar fora de l’enorme negoci.

Ja fora de l'ajuntament, Porcioles encara va viure vint anys més per veure l'evolució de la ciutat fins a les olimpíades. Sí l'organització veïnal de la dècada va signar canvis radicals en l'urbanisme i la societat barcelonina, el monopoli polític dels partits polítics durant els vuitanta va acabar significant un fre a l'onada d'empoderament ciutadà que havia significat la dècada anterior. Era el, en paraules de Narcís Serra, tal i com van recollir els membres del Centre Social, reunits amb el llavors alcalde: Ara ens toca a nosaltres! No era necessari Porcioles per continuar amb el Porciolisme, encara que ara fos un Porciolisme blanquejat i perfumat d'olimpisme. Ens hauria de sorprendre?

Traspàs de l'alcaldia de Serra a Maragall

 

Si revisem les trajectòries polítiques dels primers alcaldes de la ciutat la resposta hauria de ser clara: No. D'on procedien els primers alcaldes democràtics de Barcelona? Narcís Serra, emparentat amb algunes de les principals famílies de la burgesia catalana, havia estudiat ciències econòmiques a la UB, fent estada a Londres, doctorant-se a la UAB i treballant per a la cambra de comerç. Serra, associat a Miquel Roca i Junyent, va crear un ganivet d'estudis al qual Pere Duran i Farell, encarregaria el ja citat Pla de la Ribera. Pasqual Maragall, també doctor en Ciències econòmiques per la UAB i llicenciat en Dret i Econòmiques, forma part d'una de les nissagues burgeses barcelonines, sent nét del poeta Joan Maragall. L'any 1965 va entrar a treballar com a funcionari tècnic al gabinet de programació de l'ajuntament de Barcelona, a les ordres de Porcioles.

Porcioles va morir l'any 93 però la seva manera de fer les coses no. A l'ajuntament la democràcia no va significar un trencament amb les seves principals línies d’actuació, com a molt va ser una transformació o una obertura. Els partits incorporaren als seus quadres figures que s'havien format a les lluites urbanes de les associacions de veïns, moderant i domesticant la contestació, però els alts càrrecs a l'alcaldia seguiren entre les famílies de classe alta. La continuïtat queda clara constatant que un alcalde com Maragall, el segon que més temps ha estat al càrrec, ja portava vinculat a l'ajuntament, com a tècnic, des del 65; però també revisant algunes de les línies generals de les polítiques públiques. Porcioles intentà fer les rondes amb l'excusa de la fallida exposició universal del 82; Maragall ho aconseguí amb els Jocs Olímpics del 92. Porcioles va procurar urbanitzar Can Clos i el Polvorí amb l'exposició; Maragall ho va fer amb el Jocs.

Porcioles va privatitzar terreny públic i Maragall també, amb el Pla de la Ribera. Les polítiques porciolistes facilitaren la desaparició de patrimoni modernista per tota la ciutat; les socialistes n'esborraren el patrimoni industrial del Poblenou. L'alcalde del desarrollisme va eliminar els tramvies per facilitar el pas dels cotxes privats; el de les olimpíades va eliminar la línia de tren de Poblenou substituint-la per una ronda, primant el vehicle privat per davant del públic i condemnant a la ciutat a una entrada lenta i problemàtica des del Maresme, un embut viari que encara patim.

No és d'estranyar doncs que, tot i la mala fama que ja aleshores arrossegava, Maragall reconegués Porcioles amb la medalla d'or de la ciutat l'any 1983. Al cap i a la fi Porcioles va fer la feina bruta per establir el model de ciutat que encara sobreviu i sovint patim.