la crònica

Les casualitats que desfan un hotel

Si no hagués esclatat el «cas Millet», probablement l'hotel del Palau de la Música ja estaria en obres. I si, a petició dels veïns, el fiscal no hagués investigat l'operació urbanística, qui sap si no hauria quedat mai enterrat

L'hotel del Palau de la Música, projecte mastodòntic produït per Fèlix Millet, no es farà. I no es farà per una cadena de casualitats que han tombat la sort del cantó dels veïns, els únics que es van oposar des de l'inici a aquest sumptuós projecte i en van denunciar els punts foscos. Ells són els qui van demanar al fiscal que comencés una investigació judicial per escatir si l'operació urbanística presentava irregularitats. Dins l'Ajuntament, l'únic partit que va votar en contra de l'hotel va ser ERC. Sense l'explosió multicolor del cas Millet i sense la investigació de la fiscalia, probablement ara la situació seria molt diferent.

L'hotel no es farà, no perquè les administracions hagin dit que no tenia sentit que es fes, no perquè hagin admès que, amb el cas Millet entremig, el projecte no podia tirar endavant. Arran de les informacions que anaven apareixent sobre les turbulències de l'operació urbanística de l'hotel, Ajuntament i Generalitat només van fer l'orni. L'única persona de l'equip de govern municipal que es va mullar i va defensar que calia derogar el planejament, vist com s'havia enterbolit tot, va ser la regidora de Ciutat Vella, Itziar González. I el dia que el tinent d'alcalde de Promoció Econòmica de l'Ajuntament, Jordi William Carnes, anunciava per sorpresa l'enterrament del projecte, González ni tan sols va ser avisada.

Fem una mica de memòria i veurem com totes les casualitats s'enllacen, a pesar, fins i tot, del paper galdós de les administracions. El juliol passat, l'esclat del cas Millet és la primera i central trontollada de l'hotel. Des d'aleshores i durant els dos mesos següents, l'Ajuntament continua defensant sense embuts el projecte. L'operació de l'hotel s'enfosqueix cada dia que passa: surt per primer cop a la llum pública el nom d'Olivia Hotels, que el seu president –Manuel Valderrama– era vocal de la junta del Palau, que l'empresa té la propietat de la finca per fer l'hotel des del 2007, propietat que adquireix directament a La Salle, i no al Palau, com sempre s'havia dit. Amb tot això, ni Ajuntament ni Generalitat s'immuten. Adopten el rol de mers tramitadors de papers. Ara, en canvi, amb l'enterrament del projecte han celebrat la bona pensada de la nova junta de la fundació de destinar les finques a equipaments per al Palau i per a la ciutat. Quan això és el que havien demanat els veïns abans que comencés tot aquest embolic.

Quan l'escàndol de Millet agafa dimensions abismals i el fiscal comença a investigar l'operació urbanística, l'Ajuntament suspèn provisionalment la tramitació del projecte, que s'atura just en l'últim escull que li quedava per superar. A banda d'aquesta decisió, que queda condicionada a la investigació judicial, en els mesos següents i fins ara, cap administració fa cap pas que mostri una certa actitud activa pel que fa a l'hotel. I el seu enterrament definitiu arriba com de carambola. És definitiu, però amb molts dubtes per resoldre.

Olivia Hotels, que havia de fer l'hotel i ara en tenia la propietat, demanda la fundació –els motius explícits no es coneixen– i li reclama una indemnització. La fundació interpreta que la cadena hotelera renuncia a fer l'establiment. La presidenta de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, Mariona Carulla, es treu de la màniga, no se sap si com a acció estratègica, fer-hi equipaments en lloc de l'hotel i que s'activi un nou canvi de planejament.

Tots aquests moviments es fan públics amb no tota la transparència informativa que seria desitjable. I com a mínim, atenent-nos als gestos que veiem en escena, tampoc es porta a terme amb la comunicació entre administracions de què tan presumeixen. Que l'hotel no es farà ho anuncia el tercer tinent d'alcalde, Jordi William Carnes, al final d'una compareixença sobre els acords de la comissió de govern. Hores després, i davant les preguntes dels mitjans de comunicació, la fundació emet un comunicat més aviat breu.

Sense comptar l'enorme pèrdua de temps, algú haurà d'explicar els costos econòmics públics de desfer l'embolic de l'operació de l'hotel. Una operació que, fins fa pocs mesos, els seus «mers tramitadors» encara beneïen. Tot això sense cap declaració pública que admeti ni un bri d'error. Res. Ara hi ha molts caps per lligar per solucionar: qui farà –si es fan– les obres de l'escola La Salle, qui pagarà la hipotètica indemnització a Olivia Hotels, com i quan es farà la marxa enrere en el planejament per tornar-lo a situar a la casella de sortida, i si la Generalitat cobrarà els diners de la permuta urbanística pactada en el seu moment, com a vèrtex essencial de l'operació. Quatre dies després de l'enterrament de l'hotel, aquestes preguntes continuen sense resposta. I els càrrecs públics només arriben a afirmar que tots estan molt contents amb l'excel·lent idea de fer equipaments en lloc de l'hotel. I saben què és més trist? Pensar que aquesta manera de fer i desfer, de prendre decisions urbanístiques –i més en una zona tan «sensible» com el centre de Barcelona– sigui més comuna del que ens pugui semblar. I constatar que no sempre les casualitats cauen del cantó més adequat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.