Societat

La serp d’en Pericot o la bota eriçada

Rodolant per camps, camins i prats, van arribar fins a la llera del Galligants, on el monstre, amb la pell foradada, va morir

Fins al segle XVIII va ser coneguda com la Font Romana, la qual cosa no tan sols li atorgava el títol de més antiga deu d’aigua que regava Sant Daniel, sinó que, després de dos mil anys d’història, era un indret de misteri i tribulacions d’on van sorgir mites i llegendes. El 1730, Francesc Vives va vendre al monestir els terrenys de la font i el 1738 va construir a prop d’una casa que més tard va ser arrendada a Domingo Pericot, la família del qual va utilitzar l’aigua per beure i regar els horts, per la qual cosa després la font va ser coneguda com d’en Pericot.

El fet que estigués en un paratge aïllat però proper al convent de les benedictines va fer que al voltant de la font, que com totes les altres era un punt de reunió dels habitants de Sant Daniel, sorgissin mites i llegendes, entre les quals destacava la que assegurava que allà hi havia nascut la Verge Maria, o la dissort d’un hereu ben plantat de la família Pericot que es va enamorar d’una novícia del cenobi.

La llegenda més famosa és la de la serp i el pagès, que ens remet als temps en què de la Font Romana, més tard coneguda com d’en Pericot, no hi rajava aigua sinó oli i estava guardada per una gran serp que devorava a tothom qui s’hi acostava. Ningú sabia què es podia fer contra el monstre, fins que un noi de Sant Daniel va anar a espiar el rèptil, i va descobrir que quan bevia deixava a terra la pedra preciosa que portava entre les dents. Conegut el secret i entestat a robar-li la gemma, el valent es va inventar l’arma que l’ajudés a guanyar en tan complicada empresa. A la nit va agafar una bota de vi buida i neta i, amb constància, hi va anar clavant claus grossos que sortien de dins cap enfora i li donaven l’aparença d’un eriçó. L’obra, d’enginyeria militar, la va completar fent un forat a la tapa per on podia treure la mà i es tancava per dins.

De matinada, quan encara no havia trencat l’alba, va situar la bota eriçada a tocar del doll on per beure la serp deixava la joia a terra. Tancat en la penombra, només podia veure l’exterior per un petit forat que enfocava la deu, el soroll el va alertar. El mostre s’acostava a beure i ell, apunt i en tensió com estava, no li va costar gaire allargar la mà, robar la pedra i tancar la bota per dins. “Ja la tinc”, va pensar. Una primera impressió fugaç amb la que va intentar sobreposar-se a l’infern que estava a punt d’esclatar quan la serp, en adonar-se que havia perdut la gemma, va aixecar el cap i va xiular tan fort que els arbres, les pedres i les persones que vivien als voltants van tremolar de por. Després, enrabiada, va intentar matar el lladre i no va tenir altre acudit que, per treure’l del refugi, aixafar la bota amb el seu cos. Va començar a donar voltes sense adonar-se que com més força feia, més se li enfonsaven els claus a la pell. Els xiulets de la serp es barrejaven amb els gemecs de la fusta, que sense poder suportant la pressió, s’anava esberlant; i va ser llavors quan el pagès, tement seriosament per la seva vida, va invocar l’ajut de la Verge Maria, i aquesta li va donar un cop de mà. Rodolant per camps, camins i prats, la bota eriçada i el monstre van arribar fins a la llera del Galligants, on la serp va morir i el pagès finalment va poder sortir d’aquell artefacte. La vall es va veure alliberada del rèptil, que era el dimoni, mentre que el pagès, agraït, va anar a oferir la gemma a la seva salvadora, a la catedral de Santa Maria. Les cròniques recollien que la gran pedra preciosa va ornar durant molts anys la corona daurada que cobria el denominat Llit de la Verge de Déu que cada diada de l’Assumpció es muntava a la catedral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.