Aquell pessigolleig a l'ànima...

En aquest país i món enllà hi havia molta nostàlgia acumulada de Cruyff. Del Cruyff entrenador, del Cruyff que es posa a disposició dels periodistes per celebrar una roda de premsa. Si s'ha de jutjar per l'expectació i la repercussió de l'acte de presentació del tècnic holandès coma seleccionador català, la tornada de Cruyff a la primera línia satisfà moltes necessitats particulars frustrades durant tretze anys i, evidentment, situa la reivindicació de les seleccions catalanes altre cop a l'aparador mediàtic. És cert que des que va deixar de ser entrenador del Barça, o sigui, entrenador, Cruyff ha tingut connexions amb el club blaugrana i amb el futbol: ha estat impulsor de la candidatura que va guanyar les eleccions a la presidència del Barça el 2003 («Jo vaig amb el que porti Txiki», va dir) i després s'ha mantingut en la divina posició de conseller laportista; i per altra banda, ha estat comentarista futbolístic en mitjans de comunicació en règim d'exclusivitat, cosa que l'ha allunyat de l'accés diversificat a les seves inquietuds. Ha fet això perquè ha volgut, però aquestes activitats no han pal·liat la nostàlgia que hi havia del veritable Cruyff, l'activista del futbol. També és cert que ara torna a la banqueta més per fer d'agitador que d'entrenador. Haurà de dirigir un partit o dos a l'any, però el seu carisma serà l'altaveu del futbol català. En la llengua que sigui: en l'anglès o l'alemany que parla tan malament com el castellà, en l'holandès que «quisas» parla més bé o en el català que no vol «violar» però que li deixem intentar-ho quan vulgui. Quan Cruyff obre la boca, per parlar en definitiva en l'únic idioma que sap parlar, que és el cruyffisme, l'expectació és màxima. Com si fóssim a finals de maig de 1996, Cruyff es va sotmetre al torn de preguntes dels periodistes i després va fer un discurs davant la multitud fent el que ha fet sempre: dir el que li ve bé. Ell sap què té ganes de dir i ho diu indiferentment del que li preguntin o no. Ahir volia parlar dels nens i dels beneficis de fer esport, tant per als que no tenen problemes d'exclusió social com els que sí que corren el risc de la marginalitat i també els que tenen dificultats físiques o psíquiques. Continua explicant-se tan malament com sempre, però se l'entén perfectament. I no contesta el que li demanen, però té resposta per a tot. Coses de la genialitat. És capaç d'explicar els beneficis de fer esport amb l'exemple dels nens que juguen a tennis amb cadira de rodes per l'esforç que han de fer per recollir les pilotes, cosa que els pot fer prou forts per anar sols al lavabo, al llit o al carrer. I l'audiència, amb la boca mig oberta, sucumbeix a la seva lògica implacable. També quan desmenteix la seva fama de pesseter calculant els diners que ha deixat de guanyar durant els tretze anys que no acceptat contractes milionaris per tornar a fer d'entrenador. «Jo decideixo on treballo, i si ho faig gratuïtament», hi afegeix. Arribarà el dia, encara que sigui només un cop o dos l'any, que ens tornarà a parlar de futbol i, com si no hagués passat el temps, ens explicarà que fàcil és entendre per què es guanya o es perd, o sigui, que ell sempre té i tindrà raó. Perquè per a ell el futbol no té secrets, sinó una lògica implacable dins la seva imperfecció natural. No sé si el futbol és una mica com Cruyff o si és ell que és com el futbol. Però sí que hi ha una cosa segura: quan el futbol i Cruyff s'ajunten el món nota un pessigolleig a l'ànima.