Ara tinc una espina clavada

—En l'any en què s'ha trobat més bé físicament i mentalment de la seva llarga trajectòria s'ha endut també la seva més gran decepció, la del mundial. La nit de la cursa no devia poder dormir, però ara que han passat uns mesos com ho ha assumit i com valora globalment la temporada?

—«Estic bastant satisfeta... L'any passat quan vaig tornar de l'embaràs vaig veure que podia estar al mateix nivell d'abans dels Jocs Olímpics. Aquest era l'any en què ho havia de confirmar i la veritat és que ha sortit rodó, no he tingut cap lesió. Sí que és veritat que m'hauria agradat rematar la temporada d'una altra manera, potser amb una medalla d'or... Però en el mundial em vaig demostrar a mi mateixa que podia guanyar i em quedo amb això.»

—Tota la preparació de l'any vinent se centrarà en el campionat d'Europa que es farà a Barcelona?

—«Sí, evidentment és l'objectiu més important de la temporada, sens dubte. I després, com a element secundari, hi ha el campionat del món en pista coberta, que es fa al març, a Qatar.»

—Com el seu entrenador, també se sent decebuda per l'actitud dels dirigents de la federació espanyola a Berlín després de la desqualificació?

—«No vaig voler donar gaires voltes a la situació. En el moment en què vaig veure que l'altra atleta queia, em veia a venir una mica tot el que va succeir després. Era un risc que havia d'assumir i ja està. Sé que la maniobra era una mica arriscada, però també aquesta mateixa maniobra ha passat moltes vegades, en moltes altres curses i mai ha passat res. Es van succeir una sèrie de coses que van motivar tot allò.»

—Ha tornat a veure la final en vídeo?

—«L'he vist moltes vegades, hi havia espai suficient per passar, sense ocasionar cap incident... Hi ha unes circumstàncies com ara que l'altra atleta es va tancar i em va desplaçar a mi, que van provocar aquella caiguda. Això és tot.»

—Després del mal tràngol, qui li va donar més suport i qui la va decebre més?

—«Vaig sentir molt el suport de la família i els meus amics, que sempre estan al meu costat. I, sobretot també, de molta gent que no conec de res. La veritat és que m'he quedat molt sorpresa per la reacció de la gent del carrer. Vaig rebre molts missatges de gent animant-me. Anant pel carrer em paraven per mostrant-me el seu suport, i això ajuda molt. M'alegra poder dir que, en els moments més durs, no vaig estar sola. La veritat és que decebuda no ho he estat amb ningú.»

—Va poder tornar a parlar amb Gelete Burka (l'atleta que va caure) després de l'incident? Què vau comentar?

—«No. No l'he vista i tampoc he parlat amb ella.»

—En alguns mítings, després del mundial, va ser fins i tot vetada. Com va viure aquella injustícia?

—«No m'ho vaig prendre com si realment m'haguessin vetat perquè després de tot, a Zuric, que va ser la competició següent després del mundial, jo ja sabia per altres temporades que era complicat entrar-hi. És una competició molt sol·licitada, cau molt bé en el calendari i ja sabia que hi havia possibilitats de no poder-hi accedir. Però vist amb el temps, tampoc crec que em perjudiqués l'incident de Berlín.»

—Afrontarà el 2010 amb un esperit especial de revenja o superació personal per tot aquests fets?

—«Aniré amb moltíssimes ganes a l'europeu. Tinc una espina clava i no me la trauré fins que no torni a competir amb les mateixes atletes que hi havia en el mundial, almenys amb les que van estar implicades al davant amb mi.»

—S'ha plantejat la seva carrera fins a Londres 2012 o fins i tot més enllà, amb la possibilitat que hi hagi uns Jocs Mediterranis a Tarragona el 2017?

—«De moment el 2012 sí que el tinc al cap. I després ja es veurà. Si va tot bé, com fins ara, per què no Tarragona 2017...»

—Li fa la sensació que als nens cada vegada els costa més sacrificar-se per un esport tan dur com l'atletisme a Espanya i Europa i que, per tant, l'Àfrica és el futur del fons i el mig fons?

—«Jo crec que també depèn de l'especialitat. Sí que és veritat que sobretot en el fons, hi ha molts atletes africans d'un gran nivell. Ara també comença a haver-hi bastant nivell a Europa. Els hem de donar temps. Els atletes africans ho porten a la sang i tenen més facilitat. Nosaltres ens ho hem de currar més [somriu] i, repeteixo, hem de donar més temps als atletes d'aquí.»

—L'altra polèmica del mundial, la de la sud-africana Caster Semenya, de qui es posa en dubte la seva feminitat, com a dona com la viure?

—«A mi em va semblar bastant injust. Maria Mutola [campiona olímpica a Sidney 2000 en els 800 metres] també era un atleta que tenia trets bastant masculins i no es va dubtar de la seva feminitat en cap moment... Crec que s'exagera una mica i l'única cosa que es pretén és causar polèmica d'una cosa que no té més importància.»

—Li agraden els xous que munta Usain Bolt o els troba exagerats?

—«A mi m'agraden. És una manera de vendre l'atletisme i que se'n faci ressò. Es parla poc d'aquest esport i els xous de Bolt fan que els mitjans s'hi interessin.»

—Tots els treballadors intenten compaginar com poden la vida laboral i la familiar. És difícil per a una atleta d'elit ser mare?

—«Al principi ho vaig passar una mica malament. Amb el temps trobes maneres d'arribar a tot arreu. Deixo la nena a la llar d'infants i després m'entreno. Tinc molt suport de la família, en aquest aspecte.»

—Hi ha molts exemples de mares que tornen a l'esport d'elit amb èxit, com la maratoniana Paula Radcliffe, o la tennista Kim Clijsters. Té una influència positiva, ja sigui en l'aspecte mental o físic?

—«Si la maternitat t'agafa per sorpresa és complicat. És un temps en el qual no pots entrenar-te, trenques la rutina d'una preparació física determinada i canvien les prioritats. A mi, personalment, em va anar molt bé. Fins aleshores no afrontava del tot bé els objectius en una cursa. Mentalment m'ha ajudat a tenir les idees més clares i m'ha obligat a tenir un ordre de prioritats.»

—Li agradaria que la seva filla fos atleta, o prefereix qualsevol altra activitat?

—«No sé què voldrà ser, però el que tinc molt clar és que ha de fer el que la faci feliç.»

—Les curses populars cada vegada tenen més èxit i hi ha molta gent que hi participa, però costa que en els campionats oficials hi hagi una gran expectació. El futbol us fa mal en l'àmbit mediàtic o la promoció de l'atletisme no és prou bona?

—«El futbol fa molts anys que existeix, no és una cosa d'ara. El futbol mou molts diners i en aquest cast l'atletisme no pot competir amb això, tampoc altres esports minoritaris. El problema és que s'haurien de potenciar més aquests altres esports que, per si sols, no tenen la influència que pot arribar a tenir el futbol.»

—Qui els hauria de potenciar?

—«Jo crec que entre tots. Des d'una major cobertura dels mitjans fins a un interès més gran de les institucions.»

—Està confirmat que el 2010, com va dir el president de la federació espanyola, rebrà la beca que li correspondria com a campiona del món?

—«Encara no en sé res. Sé que la intenció, o el que es va anunciar, és que se'm volia tractar com si realment fos la campiona del món i, per tant, se'm concediria aquesta beca tot i que, tècnicament, vaig ser desqualificada i no vaig guanyar.»

—Quan no fa atletisme, quines altres aficions té? Sobretot ara que s'ha acabat la temporada?

—«Sincerament, m'agrada descansar, estar per la meva filla i disfrutar del temps lliure. Una atleta d'elit no té gaire temps per a ella mateixa. No tinc previst, per ara, fer cap viatge i el que intentaré és descansar tot el que pugui fins que comenci la preparació per a la temporada vinent.»

—Li agraden altres esports o en practica algun? Hi ha algun esportista que des de sempre hagi admirat? Per què?

—«No tinc gaire temps per seguir cap altre esport. No tinc cap referent especial.»

—I els tatuatges del braç?

—«Hi duc un martell de Tor –de la mitologia nòrdica–, que significa la fortalesa i l'ull del déu egipci Horus. Me'ls vaig fer el 2006. No passava un bon moment i van ajudar a aclarir-me les idees.»

entRevista a NATÀLIA RODRÍGUEZ.