CiU o Gollum i l'anell

La unitat exhibida per Puigcercós i Carod ha tingut el seu contrapunt en la irrupció de Carretero. L'alegria tot just va durar vint-i-quatre hores i la imatge conciliadora, i de fortalesa, va ser de nou distorsionada per un soroll mediàtic ben interessat.

El de Puigcerdà, sens dubte, era el referent d'una sensibilitat existent a Esquerra. En essència la que porta pitjor la cohabitació, sovint gens fàcil, amb el PSC a la Generalitat. De fet, el mateix Carretero ho va viure com a conseller de Maragall. Càrrec que va exercir fins que l'hi van cessar; a continuació serien expulsats la resta de consellers d'Esquerra pel no a l'Estatut de Mas i ZP. No són pocs els que diuen que Carretero va ser un bon conseller, de fet ell mateix ho devia pensar vist l'entusiasme amb què va exercir. Treballava pel país encara que l'executiu el presidís un sociata.

En la història moderna d'Esquerra destaquen la fugida a CiU de dos dels seus líders: Hortalà i Colom. El darrer d'ells, prèvia creació del Partit per la Independència. Tant de bo no es repeteixi.

Però com deia aquella cançó de Sopa de Cabra: «No escoltis els que et diguin que tot és negre o blanc, fes cas dels que t'expliquin que tot pot ser veritat.»

L'exconseller hauria de filar prim i tenir present que el ressò mediàtic i els suports que obté provenen, en bona mesura, d'un entorn que té el cul llogat amb parada i fonda a la Casa Gran. De fet, la immensa majoria d'aquests viurien amb passió un Carretero en permanent confrontació dins d'ERC i amb indiferència o neguit un Carretero creant un nou partit. L'artilleria mediàtica convergent ha buscat qualsevol pretext per atiar l'enfrontament intern a ERC, com més merder millor, pensen. Molts dels que esperonaven el metge de Puigcerdà no dubtaran a menystenir-lo o apunyalar-lo si l'acaben intuint com a adversari electoral. A les files de Mas i Duran no perdonen ERC, tot i haver apostat també per un pacte amb el PSC, via Madrid, això sí. És per això que els laments convergents són una impostura en tota regla. Perquè el veritable objectiu de CiU, tal vegada l'únic, és recuperar el govern al preu que sigui, obsessivament, com Gollum l'anell. Esquerra té una direcció política escollida per la militància en un exercici democràtic impensable en cap altre partit. Té unes direccions regionals escollides també per la militància. Existien dues possibilitats raonables: treballar dins d'ERC, sumant i fent un partit més fort i plural, o bé fer-ho al marge. Però una ERC en permanent estat d'agitació i batussa interna era l'únic camí que de segur no portava res de bo.