L'últim combat

La nit portava una atmosfera d'hivern grisa i refredada, flotava un cert aire ensopit, a la vora del Municipal la gent feia temps amb trencat silenci. Petites camarilles exhalaven el fum intens d'unes cigarretes agonitzants, murmuris latents deixaven caure alguns dels noms de la nit: Animalario... Qui? Urtain? Sí, me'n recordo..., va ser el 92, no? Espectacles tan extraordinaris com el de dissabte són estranys i difícils de veure. Temporada Alta us en porta un parell cada any. Per això qualsevol intent de posar-hi adjectius sembla feina d'una absurda inanitat. Com descriure la perfecció?

Una boira densa dins la sala. Damunt l'escenari un ring autèntic, el quadrilàter envoltat per les cordes delimita l'espai de la lluita. Un rectangle de focus penja de dalt. Nit de combat. El públic expectant es deleix per veure brollar la sang. José Manuel Ibar Azpiazu disputa l'últim dels combats. Som el 21 de juliol de 1992, Madrid, barri del Pilar, un soroll grotesc retruny a la vorera, un porter treu el cap al carrer, el cos destrossat d'Urtain rau a terra agonitzant, el Morrosko de Zestona s'ha llençat des d'un desè pis. Mormola encara unes paraules: «¿Qué he hecho yo para que todo lo que hago sea tan sucio?» Tenia 49 anys. Diuen que quan hom expira li passen pel davant dels ulls, en un instant, les imatges de la vida... L'espectacle, doncs, comença: sona la campana, assalt dotzè, jocs olímpics a Barcelona, Freddy Mercury i Montserrat Caballé canten la coneguda melodia. En forma de combat de boxa, assalts en retrospectiva, assistirem en viu al flashback d'una vida plena d'il·lusions consumides, desenganys, i a la pugna inútil contra un mateix.

Juan Cavestany ha escrit una dramatúrgia extraordinària, bastint a la perfecció la vida d'un personatge des del desdoblament. Per una banda esbossa els trets psicològics del protagonista i per l'altra la història més fosca de l'estúpida Espanya franquista. Així, en paral·lel, va desgranant minuciosament la vida i la ment d'Urtain, un ésser massa bo i pur per sobreviure als avatars repugnants d'un entorn malèfic. Utilitzat fins a la sacietat com a símbol propagandístic, enganyat per tots i per tothom, arruïnat i pobre, acaba amb el rostre matxucat a la lona, irremeiablement. El text, a més, vehicula l'entorn del personatge de manera fascinant, éssers que apareixen i desapareixen donant significat als moments més punyents de la vida del boxador, èxits efímers que comporten només una buidor i un desencís cada vegada més vasts. Colpidor final quan se'ns mostra la mort del pare (José Ibar) a conseqüència d'una aposta, disputa absurda contra el jove Urtain, atavismes que comporten desgràcies finals, l'estupidesa de l'homenia arravatada i violenta d'una societat basca, tancada i tradicional, paratge perdut d'aixecadors de pedres i bevedors compulsius seriosos, braus personatges de força i ignorància descomunals.

La direcció d'Andrés Lima és una precisa peça de rellotgeria, l'engranatge funciona a la perfecció, amb explícit humor paròdic i seriositat manté la tensió al llarg de dues hores, basteix l'escenari combinant tot tipus de moviment, sempre hi ha jocs interns de mirades, desdoblaments interpretatius gairebé imperceptibles, subtileses d'una meravellosa intel·ligència visual, fixis els ulls on els fixis sempre hi passen veritables coses; res és a l'atzar, tot respon a intencions perfectament definides. Llum, so, ritme i silencis hi són absolutament perfectes. És una direcció brillant, magnífica. Corprèn la història i les interpretacions dels actors que són extraordinàries, però és que la composició d'Urtain, a qui dóna vida Roberto Álamo, és d'una impressionant commoció. De veres un espectacle pertorbador, inoblidable, un pur estremiment.