Animalario engalta un puny a la memòria edulcorada del franquisme
«Urtain» recupera el mite d'un boxejador utilitzat per la dictadura com a símbol de valentia
Lluny de simular una pel·lícula biogràfica d'un heroi, com un Rocky de l'Espanya del conyac i el toro, l'autor Juan Cavestany es va adonar que, com més coneixia les llums i les ombres d'aquest personatge, més l'interpel·lava el seu suïcidi. Per això, l'obra arrenca amb l'últim round de la seva vida: quatre dies abans que s'inauguressin els Jocs Olímpics de 1992 va llençar-se des d'un desè pis.
Lima entén que Urtain va ser un element propagandístic per a l'Espanya feixista, un basc que s'expressava en castellà i que s'exhibia «com a símbol de força». Urtain va pujar com l'escuma en la categoria de pesos pesants des que uns empresaris desperts el descobreixen com un immens i insuperable aixecador de pedres. El seu ascens va ser fulgurant gràcies al fet que se li van programar rivals assequibles. Al 1970 es va coronar com a campió europeu dels pesos pesats. Dos anys més tard, tornaria a recuperar aquest títol. Lima es queda amb el personatge que lluita quan els franquistes l'abandonen, «és tràgic perquè no guanya res» però alhora «és noble» i malviu fent de porter de discoteca a Burgos i de convidat a programes de tele.
Per Lima, Urtain és un reflex de la seva infància: respon «al nostre underground», com Lola Flores, Rocío Durcal i Adolfo Suárez. És un passat trist, «de por, de plor, de jerseis que piquen», il·lustra el director, que es queixa de la mirada endolcida que les televisions donen a aquella època. El muntatge vol ser un document que recull les referències dels seixanta als vuitanta, des del franquisme a la transició. El boxejador dóna motius per enfrontar l'home a la por i, consegüentment, la violència «com una reacció a la por». L'esport és feixista? És un símbol del qual es van voler servir els feixistes però «tot els esports de competició, amb un 1 a dalt d'un podi tenen aquesta connotació, així com el sistema empresarial americà competitiu», raona Lima.
Privilegiats i romàntics
Animalario és, probablement, la companyia amb més bona premsa de rang estatal. Són uns premiats constants als premis Max. Andrés Lima es reconeix com una companyia afortunada, privilegiada en aquest sentit. Però fer vida de companyia de teatre independent actuant arreu de l'Estat té una bona dosi de romanticisme. I més quan s'ha de competir amb les ofertes de cinema i de televisió que reben els actors i que hauran d'aparcar (si no els podem compaginar) durant l'any i mig d'explotació de l'espectacle.
