Isaki Lacuesta proposa una reflexió sobre l'ús de la violència revolucionària

Cravan vs Cravan i La leyenda del tiempo, els dos llargmetratges anteriors d'Isaki Lacuesta, van presentar-se com a documentals de creació, però apuntant una dimensió fabuladora i així, doncs, una inclinació cap a la ficció que el cineasta gironí aborda plenament amb Los condenados, que avui es projecta dins de la secció oficial del festival de Sant Sebastià. Hi ha, però, uns referents reals, encara que transfigurats pels relats orals inspirats pels herois i els traïdors de la guerrilla revolucionària. Uns relats que, amb una dimensió llegendària carregada de culpes i d'ombres, van impressionar Isaki Lacuesta i Isa Campo, companya del cineasta i coguionista de bona part dels seus treballs, durant un viatge en autobús per diversos països de l'Amèrica Llatina (l'Uruguai, el Paraguai i sobre tot l'Argentina) fet el 2001. L'estiu d'aquell mateix any, Lacuesta també va acompanyar el seu amic Pere Vilà, un altre director gironí, a l'excavació d'una fossa comuna localitzada en un camp de blat pròxim a un dels escenaris de la batalla de l'Ebre. Els relats conservats a la memòria des d'aquell viatge sud-americà i l'experiència lligada a les imatges, que Pere Vilà va muntar en el documental Soldats anònims, filmades durant aquella excavació són a l'origen de Los condenados, pel·lícula produïda per BNC i que, tot i el seu caràcter ficcional, torna a ser una iniciativa del màster en documental de creació de la UPF, que va donar suport a Isaki Lacuesta en els seus dos primers llargmetratges. Tots tres només constitueixen una part de la diversa producció audiovisual d'un cineasta de 34 anys que acaba d'enllestir el muntatge d'un documental sobre la relació de l'actriu Ava Gardner amb Espanya, inaugurarà el 2 d'octubre una videoinstal·lació a la Fundació Suñol, a Barcelona, sobre els llocs que no apareixen al Google Earth i, tenint encara altres projectes pendents, té previst desplaçar-se pròximament a Mali per rodar-hi un film (un documental que es preveu que també tendirà cap a la ficció) amb l'artista Miquel Barceló.

Retornant a Los condenados, rodada majorment a la selva peruana, a més dels dos excompanys (interpretats pels actors argentins Daniel Fanego i Arturo Goetz) que comparteixen un secret, l'excavació il·legal reuneix familiars del desaparegut, altres antics membres de la guerrilla i joves que participen en la recerca. A partir d'aquí, hi ha una confrontació de personatges, que representen diverses actituds amb relació als fets del passat i l'evolució del seu compromís polític, mentre s'apunten conflictes generacionals. El tema que hi va emergint són les conseqüències morals d'haver exercit la violència, encara que fos justificada en funció d'un ideal de justícia social, i d'haver «abandonat» els fills arran de la pràctica revolucionària. Amb relació als diversos punts de vista dels personatges, Isaki Lacuesta evita explicitar (i d'aquí, potser, imposar) la seva posició dins del desenvolupament dramàtic del film. D'aquesta manera, amb la consciència que pot resultar desconcertant que no s'hi defineixi el punt de vista del director, Lacuesta vol convidar els espectadors de Los condenados a fer la seva pròpia reflexió. Per això considera que ha fet un relat moral. El cineasta, però, reconeix: «Encara que de manera distanciada, alguna cosa s'hi deu fer present sobre el meu punt de vista. Pel que fa a l'ús de la violència revolucionària, comparteixo una idea d'Albert Camus: utopia per utopia, prefereixo creure en aquella que concep la possibilitat de canviar el món sense violència. Camus també confrontava l'amistat, que es viu en el present, amb l'ideal revolucionari, que sacrifica el present per un hipotètic futur.»

Per què la recerca d'un desaparegut en un lloc que mai es concreta, tot i que l'accent dels actors argentins convida a una certa identificació? Isaki Lacuesta comenta que no ha volgut fer una història a propòsit dels desapareguts de la Guerra Civil perquè, tot i l'actualitat del tema de la memòria històrica a l'Estat espanyol, ha passat massa temps des de la seva fi. Tampoc no l'ha volgut ambientar en llocs on s'han produït conflictes recentment perquè són massa pròxims en el temps i, com ara en el cas de la guerra dels Balcans, són d'una naturalesa diferent dels de la lluita revolucionària contra el poder. «Si, per exemple, es pensa en la guerrilla argentina, encara són vius molts dels supervivents i a la vegada ha passat prou temps per mesurar que la violència, patida i comesa, deixa unes empremtes de dolor i de culpa que perduren llargament a la memòria», comenta Isaki Lacuesta.