Exercici d'estil de Javier Rebollo amb «La mujer sin piano»

L'actriu Lola Dueñas ha estat present a Sant Sebastià amb Yo, también, un film que, projectat a la secció oficial i codirigit per Álvaro Pastor i Antonio Naharro en el seu debut conjunt en el llargmetratge, ha tingut bona acollida entre el públic del festival per la sensibilitat, però també l'humor, amb què aborda la relació d'un noi amb síndrome de Down (interpretat per Pablo Pineda, que va convertir-se en notícia quan va llicenciar-se en educació especial per la Universitat de Sevilla) i una bona noia amb tendència a la promiscuïtat. Un film de bones intencions que no anirà a l'infern, però tampoc al cel de l'excel·lència cinematogràfica. L'estil que manca als directors de Yo, también sobra a Javier Rebollo, que fa tres anys va dur a Sant Sebastià la seva opera prima, Lo que sé de Lola, pel·lícula protagonitzada precisament per Lola Dueñas. Això mentre que és possible pensar en Lola Dueñas en veure la televisiva (i recentment almodovariana) Carmen Machi interpretant La mujer sin piano, el film amb el qual Rebollo va tornar ahir a la secció oficial competitiva del festival.

La dona del nou film de Rebollo no té piano, però sí una maleta que arrossega pels carrers de Madrid un cop decideix marxar de casa, abandonar el marit i la seva vida quotidiana com a depiladora. També sent un xiulet constant, com si el tingués a dins del cap, que potser la mena a una fugida d'una nit en què, sense aconseguir sortir de Madrid, volta per estacions d'autobusos, bars i hotels. Part d'aquest itinerari nocturn el compartirà amb un immigrant polonès orgullós de ser capaç de reparar tota mena d'electrodomèstics en una època d'obsolescència. Compartint amb Aki Kaurismaki l'interès per les classes treballadores, alguns elements, com ara el hieratisme i el laconisme dels personatges, que defineixen la vocació estilística de La mujer sin piano també podrien fer pensar en el cineasta finès. El cinema de Kaurismaki, però, té una poètica i, al capdavall, una estima pels seus personatges sense poder. A les imatges de Kaurismaki, irromp la vida. A les de Rebollo, amb la persistència dels enquadraments després que desapareixen dels espais, pràcticament només hi ha estil, si no és càlcul estilístic.

A la secció oficial, ahir també va projectar-se 10 to 11 un estimable film amb estil, però amb més vida, dirigit per la cineasta turca Pelin Esmer i protagonitzat per un vell col·leccionista que es resisteix a abandonar el seu pis quan els veïns de l'edifici sucumbeixen a les promeses dels especuladors urbanístics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.