El Bertrana fa reviure el Capote de Palamós

El 7 d'agost de 1962, Truman Capote va escriure, com sempre, una estona al llit, a llapis i amb l'imprescindible pijama de seda encara posat, i quan en va tenir prou va sortir de casa per anar a comprar el Herald Tribune a la Llibreria Vidal i les olives farcides, la ginebra i el ginger ale per a l'aperitiu a la pastisseria Samsó; amb aquests ingredients, i amb una mica de sort un suquet de peix per dinar i un passeig de tarda vora el mar amb el seu buldog, en feia prou perquè el dia comencés de manera satisfactòria. Però aquell matí una notícia va afligir-lo inesperadament: fullejant el diari mentre tornava amb les provisions, va saber que acabava de morir la seva gran amiga Marilyn Monroe.

Així comença, just un parell de mesos abans que abandonés per sempre Palamós i la Costa Brava, L'home dels pijames de seda, la crònica novel·lada del pas de l'escriptor nord-americà pel litoral català dels inicis del turisme amb què el veterà periodista i tertulià Màrius Carol (Barcelona, 1953) va ser proclamat ahir guanyador del 42è Premi Bertrana de novel·la, que Columna publicarà al novembre i, a partir d'aquest any, amb una portada encarregada expressament a un artista. A Carol sempre l'havia sorprès que una etapa tan important en la vida de l'autor d'Esmorzar al Tiffany's mereixés tan poca atenció: no més de sis o set pàgines a la biografia que va dedicar-li el seu amic Gerald Clarke, i a penes una seqüència, «i a sobre filmada a Grècia», al film que interpretava Philip Seymour Hoffman. «Estic convençut que qualsevol obra està estretament lligada al lloc on ha estat creada i, per tant, que Capote va escriure en l'ambient de Palamós amb un estímul que no li hauria donat un apartament de Brooklyn», explica l'autor per justificar la importància de les tres temporades que Capote va passar a Palamós, entre l'abril de 1960 i finals de setembre de 1962, el període en què havia començat a treballar en el reportatge novel·lat d'un crim espantós: l'assassinat, feia mig any, de tota una família de grangers a mans de dos delinqüents comuns en un poblet de Kansas. A sang freda, l'obra mestra de Capote, exigia un entorn tranquil, allunyat del brogit i la desmesura a què l'èxit l'havia arrossegat a Nova York, així que l'escriptor no va dubtar gaire a desplaçar-se a aquella recollida vila marinera que acabava de recomanar-li el seu amic i també escriptor Robert Ruark, que hi vivia des dels anys cinquanta. «Capote, que llavors tenia 34 anys, ja intuïa que A sang freda seria la seva Madame Bovary, i, com Ulisses, necessitava allunyar-se del cant de les sirenes que el temptaven amb luxes i festes», conjectura el periodista barceloní, vinculat a La Vanguardia i directiu del Grup Godó.

A Palamós, certament, va trobar l'anonimat que buscava, fins al punt que, exceptuant els pocs testimonis vius que encara el recorden, com ara el propietari de l'Hotel Trias, Josep Colomer, que conserva amb orgull l'exemplar de l'Esmorzar al Tiffany's que va dedicar-li el seu hoste, gairebé no n'ha quedat cap memòria al poble. «En tota la meva recerca, només he localitzat una desena de ratlles que el setmanari local La Proa va dedicar-li el 1961, quan ja feia un any que venia a la Costa Brava», se sorprèn Carol, que no acaba d'explicar-se com «un home de gestos amanerats, que vivia amb un gat i un gos lletgíssim, a més d'un nòvio, Jack Dunphy, que feia passar per secretari, i que acostumava a anar tot l'any amb barret, bufanda i gavardina blanques, a la manera d'un Pere Gimferrer de l'època, no cridés l'atenció de la gent en aquell Palamós encara no del tot acostumat a les excentricitats del turisme». Carol confia, doncs, que la seva novel·la serveixi per «recuperar Palamós com un dels escenaris vitals de Capote», objectiu per al qual s'ha documentat per mitjà de l'abundant correspondència d'aquells anys, de les biografies de l'escriptor i de la seva mateixa obra narrativa. Admet, però, que s'ha permès algunes llicències, com la d'imaginar una trobada entre el nord-americà i Josep Pla, del tot fictícia però «creïble perquè hauria estat possible», així com una visita al tablao de La Pañoleta per veure ballar La Chunga, i sobretot, la inserció d'una trama paral·lela protagonitzada per un periodista de successos que, al seu torn, investiga un crim semblant al dels Clutter a Kansas. D'aquesta crònica novel·lada, Carol opina que emergeix un Capote fascinant, «un seductor, un escriptor portentós, però també un tafaner, un grandíssim egòlatra, amb actituds dèspotes de reina mare; algú que, si el tractaves gaire estona, podia acabar fent-se insuportable».