El joc d'estirar la corda

La corda es va tensant. Ahir va quedar clar. Uns 700 delegats sindicals del sector de la construcció es van concentrar davant la seu de la patronal per exigir la puja de sou pactada en l'àmbit estatal. «L'empresari es queda el nostre salari», «Si no hi ha una solució, no hi haurà més remei que la vaga». Aquestes van ser algunes de les consignes dels manifestants, alguns dels quals van acabar perdent les maneres.

Primer van començar amb els crits i els xiulets. Els representants de CCOO i la UGT van entregar al portaveu de la patronal, Joan Casadevall, que els esperava a la recepció de l'edifici, una petició de reunió de la mesa negociadora i les conclusions de l'assemblea que prèviament havien fet els sindicats. Fins aquí, tot correcte. No obstant això, alguns eixelebrats (tot s'ha de dir, una minoria però que es van fer notar) van escalfar els ànims. Dels crits van passar als insults, a donar cops als vidres de la seu de la patronal, els quals també van deixar ben empaperats d'adhesius de CCOO i de la UGT. Van començar a tocar el timbre de la seu, a insultar encara més i a brandar els pals de les banderes sindicals. En un primer intent van intentar tocar Casadevall. Van errar i, en lloc del portaveu de la patronal, el pal va acabar al cap d'una periodista. Al segon intent, sí que van aconseguir l'objectiu. I Casadevall es va empipar. Un delegat sindical se li va encarar. Ell no es va fer enrere. Gairebé van arribar a les mans. Al final, però, res que s'hagi de lamentar. Una tensió que no va acabar esclatant.

La pregunta que ens fèiem molts: «On són els Mossos?» Doncs la policia catalana tenia una furgoneta antiavalots a Bonastruc de Porta, a pocs metres del lloc dels fets. D'allà no es va moure ni la furgoneta ni els policies que hi havia a dins. Quan tot gairebé ja havia passat, van aparèixer uns agents de paisà per dir-li, a Casadevall, que pugés a dalt, perquè estava «provocant» els manifestants. «De casa meva no haig de marxar, és vostè que m'ha de protegir», va respondre. I a partir d'aquí va començar un diàleg de «tu has de fer això» i «tu l'altra cosa», i, quan van acabar, ja no quedava cap manifestant.

Tot plegat et deixa la sensació que la situació se'ns està escapant de les mans. La crisi ens colpeja a tots i tothom mira pels seus interessos. Uns estiren per aquí i els altres, per allà. La corda es va tensant però no se sap fins quan aguantarà.