O caixa o... caixeta

Tard o d'hora (més d'hora que tard, sembla) Caixa Tarragona acabarà fusionada. I serà una fusió més per força que de grat, més per obligació que per devoció. Tal com estan les coses en el mercat financer, les entitats de dimensió reduïda ho tenen malament per garantir la supervivència a llarg termini, en un mercat que cada cop té més complexitat. Si es tracta d'una entitat petita que, a més, té la seva activitat centrada en un territori concret, el necessari creixement se li fa costa amunt. Es fa difícil créixer en un territori que té un teixit empresarial propi més aviat feble, amb més gestors de grans empreses alienes que no pas grans empresaris, sense tenir alternatives quan peten seques com ara, quan aquest creixement comporta plantejaments molt més globals. És evident que als responsables de Caixa Tarragona (als institucionals i als executius) els interessaria mantenir el seu actual statu quo, però clar, mantenir-se per tenir un futur poc brillant o simplement anar fent no sembla una alternativa raonable. El debat no ha de ser, doncs, el de sí o no a la fusió, sinó determinar amb qui és millor fusionar-se i, sobretot, amb quines condicions.

Sobre la taula, havien aparegut un parell d'alternatives: o una suma de caixes petites (Terrassa, Sabadell, Manlleu i Girona), que juntes acabaran fent una caixa no tan petita, o afegir-se a un projecte que, un cop a dins, permet participar i ser present a la quarta caixa d'estalvis del rànquing estatal. La dimensió que s'obté amb la suma de les caixes de Catalunya, Manresa i Tarragona és prou important per poder afrontar el complicat futur amb millor garanties. Es podria pensar que la unió de caixes petites pot fer més fàcil mantenir el compromís territorial de cadascuna de les entitats fusionades, però em costa d'imaginar com es pot governar una entitat d'aquestes característiques. Per contra, es podria pensar també que una operació en què figuri Caixa Catalunya, que aportaria un 80 per cent dels actius, pot servir per liquidar qualsevol indici de l'esperit fundacional de la resta de caixes territorials, per allò que el peix gran acaba sempre menjant-se el petit i que, per tant, Barcelona, un altre cop, actua com el pop que tot ho abraça quan mou els seus tentacles.

Quina és, doncs, la millor opció? El gran repte que tenen els òrgans de govern de Caixa Tarragona és entrar a formar part d'una operació que, d'una banda, asseguri de manera clara els actius que hi aporta i, d'una altra, refermi també el compromís territorial que va fer que, fa ja més de 50 anys, des de la Diputació es fundés l'entitat.

Menció a banda mereix l'Obra Social, que Caixa Tarragona ha aconseguit arrelar molt i de la qual s'ha de procurar, no ja el seu manteniment, sinó el seu creixement. Si s'aconsegueix mantenir aquest compromís territorial, al final potser fins i tot hi sortirem guanyant, perquè acabarà sent un compromís més solvent i amb més garantia de futur. No és una operació fàcil. No ho és des de cap punt de vista i temps hi haurà per analitzar les conseqüències laborals que tindrà en cadascuna de les entitats participants.

Estic convençut que el judici polític d'aquesta operació s'haurà de fer sota aquests paràmetres, i partint de la base de considerar ineludible el fet de fusionar-se. És clar que en haver-hi representants polítics en els òrgans de govern de les caixes de Tarragona i Catalunya (les diputacions respectives hi tenen una significativa representació), el risc de partidització de la negociació és elevat. Però jo sóc dels que estic convençut de l'altura de mires de la nostra classe política, que tindrà el cap fred i serà capaç de trobar el millor camí en benefici del territori. O això espero.