El senyor de tots els anells

El 16 de juliol del 1980 Samaranch va ser escollit president del COI

En 21 anys al càrrec va canviar tot el moviment olímpic

Però també es va iniciar el canvi d'imatge de l'antic franquista

La neteja es va accentuar amb la designació de Barcelona 92

El seu perfil d'home bo li va permetre la reconversió constant

També va sortir indemne dels casos de corrupció del COI

El 16 de juliol de 1980, a Moscou, just abans de l'inici dels Jocs Olímpics, Samaranch va ser escollit president del COI, la institució que des del 1894 dirigeix el que va començar sent el somni d'un aristòcrata francès fascinat per l'antiga Grècia –Pierre Fredi, baró de Coubertin– i que ha acabat convertint-se en la major manifestació esportiva del món. Aquell dia va començar una etapa que va canviar radicalment l'olimpisme i també una de les transformacions d'imatge més grans de la Catalunya actual. Una transformació que es va accentuar el 18 d'octubre de 1986 quan la seva ciutat, Barcelona, va aconseguir els Jocs del 1992. Aquell 16 de juliol de 1980, Samaranch era l'ambaixador espanyol a l'URSS, càrrec que li havia atorgat el govern d'Adolfo Suárez un cop va quedar clar que no tenia lloc en la política de la Catalunya de la transició.

Membre del Comitè Olímpic Espanyol (COE) des del 1956 i del COI des del 1966, Samaranch va tenir tres carreres, l'empresarial, l'esportiva i la política. Negocis immobiliaris i tèxtils li van permetre mantenir el nivell de vida familiar. Una passió boja per l'esport el va portar a una ràpida carrera directiva, primer en el patinatge i després en la Diputació de Barcelona, el COE, el COI i la Delegación Nacional de Deportes. La carrera política va fer de Samaranch regidor de l'Ajuntament, diputat provincial, conseller del Movimiento, procurador a les Corts franquistes i president de la Diputació de Barcelona. Quasi tot el que es podia ser en el franquisme. En la transició, Samaranch havia de ser la cara del franquisme reformista a Catalunya, però l'operació (Concòrdia Catalana) no va funcionar. Aquella Catalunya, que no el volia mesos després de la mort de Franco, amb el pas dels anys l'ha considerat un català universal. Samaranch no va renegar mai del seu passat. Més aviat va ser el seu entorn mediàtic el que va fer tot el possible per esborrar-lo. La reconversió té molt de mèrit, encara que una bona part sigui per la falta de memòria històrica que té aquest país.

La presidència de Samaranch va influir de manera decisiva en el COI en particular i el Moviment Olímpic en general, que quan Samaranch va deixar la presidència del COI (2001) eren molt diferents que l'estiu del 1980. El dirigent barceloní va modernitzar un organisme encallat, com si encara el dirigís el baró de Coubertin. El COI ja fa molts anys que no tem pel seu futur, perquè és capaç de generar molts recursos, per a ell mateix i per desenvolupar programes de solidaritat i de cooperació, i té un gran prestigi internacional. I tot gràcies a Samaranch, una persona capaç de sobreviure al seu passat i que va acabar obtenint al seu país un reconeixement que semblava impossible d'assolir quan el dia de Sant Jordi del 1977 una manifestació va omplir la plaça de Sant Jaume de Barcelona de gent que volia la Generalitat i l'Estatut i no a Samaranch i la seva Diputació. Durant els 21 anys que va presidir el COI va demostrar que, amb la seva capacitat de treball, d'adaptació a les circumstàncies i amb la imatge d'home bo que està per damunt de tot que uns mitjans de comunicació rendits a la seva persona –i més des del 1992– han ofert, es pot aconseguir tot.

En el moment de plegar, l'estiu del 2001, Samaranch es va mostrar satisfet de tot el que havia fet, tot i que va lamentar la feina inesperada que se li va girar en els dos darrers anys. La culpa? La corrupció detectada en la concessió dels Jocs d'hivern del 2002 a Salt Lake City. Samaranch va tornar a demostrar com, amb el suport adient, es pot capgirar qualsevol cosa i en va sortir indemne.

La corrupció, una taca.

Quan va esclatar l'escàndol, més d'un va pensar en el que es deia en el llibre Los señores de los anillos dels periodistes anglesos Vyv Simson i Andrew Jennings. Si els esportistes tenien el dopatge, els dirigents tenien la corrupció. Samaranch, però, va tornar a sortir-ne il·lès i, a sobre, va dirigir la renovació. Joan Antoni Samaranch va tornar a sobreviure. Com el 1970, quan va ser destituït de Delegado Nacional de Deportes i semblava que, amb 50 anys, ja no tenia futur, ni polític ni esportiu. Com el 1977, quan va haver de deixar la presidència de la Diputació de Barcelona, marcat pel franquisme, i va acabar d'ambaixador a l'URSS. Com el 1980, quan Espanya va estar a punt de boicotejar els Jocs de Moscou, on s'havia de triar el president del COI. Samaranch va aconseguir que Espanya hi participés, i va superar el boicot dels ambaixadors dels països occidentals agafant-se uns dies de vacances i anant als Jocs com a membre del COI i no com representant del govern espanyol. El Samaranch franquista reconvertit en demòcrata va acabar donant pas, en una altra tombarella del destí, al Samaranch apòstol de l'anticorrupció. Samaranch va ser incapaç de democratitzar el moviment olímpic i de controlar les ànsies de poder dels cardenals olímpics –el 80% hi havien entrat sota la seva presidència–, però en canvi, va fer en el COI el que no va poder fer en la transició espanyola.

El COI i l'olimpisme van canviar amb Samaranch. El món també, i aquí sí que no hi va tenir res a veure. Molts dels canvis que va impulsar en el COI van anar paral·lels amb els que hi va haver en el món polític, econòmic i social. Samaranch sempre va tenir la gran virtut de ser al lloc adient en el moment adequat. L'any 2001 el COI estava format per 199 comitès olímpics nacionals. El 1980 eren 149. Això es va presentar com la mundialització del fet olímpic i el reforçament de la seva unitat i un dels grans èxits de Samaranch. Sense els canvis polítics que hi van haver arreu del món a partir dels anys 80, amb la desintegració de l'URSS i de Iugoslàvia i la fi de l'apartheid a Sud-àfrica, l'any 2001 no hi haurien hagut 199 comitès olímpics. Entre el 1980 i el 2001, 39 estats nous es van integrat a les Nacions Unides i 50, en el COI. Que potser va ser Samaranch i no Gorbatxov qui va facilitar la descomposició de l'URSS? Nelson Mandela va existir, o era Samaranch disfressat qui va portar Sud-àfrica a integrar-se en la comunitat internacional un cop va acabar el règim de l'apartheid? La Xina va tornar als Jocs el 1984, però va ser reconeguda pel COI de Lord Killanin el 1979.

Quan Samaranch va plegar tot van ser lloances. Dintre i fora del COI. Només setze mesos després de la seva elecció, Jacques Rogge va haver d'enfrontar-se amb els problemes que el seu antecessor li havia deixat. Uns problemes que Samaranch no va afrontar perquè haurien trencat la seva imatge d'home de consens, de benefactor de la humanitat a través de l'esport. Durant el mandat de Samaranch tot va anar creixent. El gegantisme va arribar a l'excel·lència amb Samaranch. Els esports entraven, però cap en sortia. Ha estat Jacques Rogge qui ha hagut d'intentar aturar el gegantisme, qui ha hagut de renovar el programa, qui ha hagut de crear un nou organigrama per racionalitzar la feina que es fa. Si hi ha tantes coses per canviar, deu ser que el llegat de Samaranch no va ser tan magnífic com ens van vendre.

L'art de reinventar-se constantment

Quan Samaranch va plegar, en la plana web del COI es va penjar un extens balanç de la seva obra del 1980 al 2001. I també una biografia que era una mostra més d'aquesta reinvenció. Que el seu pas per l'aparell de l'Estat franquista fos tractat amb eufemismes –anomenar Parlament espanyol les Corts franquistes és de molt mal gust– va en la línia d'aquell programa de TVE que van fer durant els Jocs de Sydney –Samaranch, olímpico genio– en què se'l qualificava de «catalán poco identificado con el régimen». Ara que també van escriure que ell va crear els campionats del món d'hoquei sobre patins i que els primers es van fer a Barcelona el 1951 –el primer mundial va tenir lloc realment el 1936–. Això no va ser res, però, comparat amb el fet que, en el resum dels anys de Samaranch al capdavant del COI, el boicot als Jocs de Los Angeles del 1984 no existís. Es va destacar que Lord Killanin no va poder evitar el boicot dels Estats Units a Moscou 80, però ni piu del de l'URSS i els seus satèl·lits a Los Angeles. Que el boicot del 1980 va ser més gran que el del 1984 és indubtable, però que en els Jocs del 1984 hi va haver un boicot, també.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.