On es troba la comercialitat?

En les darreres setmanes s'ha generat un perillós estat d'opinió orientat a demostrar que el cinema català que triomfa en els festivals no funciona a les sales. No sé si el punt de partida han estat els exabruptes d'Ignasi Guardans com a director general de l'ICAA o simplement el desànim que ha provocat el més que discret resultat que han tingut algunes de les més brillants pel·lícules de la temporada –Màscares, d'Esteve Riambau i Elisabeth Cabeza; Petit indi, de Marc Recha, o Los condenados, d'Isaki Lacuesta– i altres de no tan brillants –A la deriva, de Ventura Pons; Trash, de Carles Torres, o Eloïse, de Jesús Garay. Per una banda, sembla com si al cinema català li fes falta trobar una pel·lícula equivalent a Agora, d'Alejandro Amenábar, que pogués lluir en el prime time de TV3, i no les obres condemnades a passar directament al canal 33. D'entrada, però, ens hauríem de preguntar de què estem parlant quan parlem d'una pel·lícula comercial. L'èxit que ha tingut Agora, d'Alejandro Amenábar, no vol dir res, ja que per amortitzar tot el que s'hi ha invertit necessita una estrena internacional amb el suport de les multinacionals nord-americanes, i això, de moment, no és gens clar que passi. Fa tres anys, Alatriste, d'Agustín Díaz Yanes, que va tenir un gran llançament a l'Estat espanyol, va resultar un fracàs perquè no va aconseguir tenir cap difusió en el mercat europeu. En canvi, una pel·lícula rodada amb un pressupost més reduït però digne com és Petit indi, de Marc Recha, té garantida la distribució europea i compta amb la participació de la cadena Arte. En altres casos, el rendiment té lloc exclusivament en festivals. Els espectadors d'El cant dels ocells, d'Albert Serra, no són els que van anar a les sales catalanes, sinó els milers d'espectadors que l'han vista en més d'una trentena de festivals d'arreu del planeta. No podem limitar la rendibilitat d'una pel·lícula a allò que recapta a les taquilles del país mateix, sinó a un seguit de circumstàncies que tenen a veure amb els múltiples circuits d'exhibició. No podem jutjar un cineasta com Isaki Lacuesta per la rendibilitat a les sales, sinó per l'impacte que la seva obra té en circuits diversos com són els festivals, els museus, els centres d'art i la premsa internacional. Davant d'aquesta perspectiva, és absurd que es continuï somiant la pel·lícula catalana que impactarà en el prime time de TV3. El que és important és tenir cura de l'àmplia gamma de produccions, ajudar les obres de petit format i emetre, per respecte a la cultura del país, les pel·lícules catalanes sense complexos.