Cal resistir

El país no va bé. Aquesta és una constatació que ningú no pot rebatre. Ja sé que em direu que, per damunt dels nostres caps, patim una crisi econòmica, superestructural, pitjor que la del 29 del segle passat, que ens mortifica. Això és cert, però no és menys cert que aquesta crisi pròpia, aquesta crisi indígena de la nació catalana, va molt més enllà de la crisi econòmica internacional, és una crisi econòmica, política, social i, fins i tot, psicològica. Alguns experts consideren que, de fet, els catalans estem passant per un amargant període de síndrome d'Estocolm. Sigui el que sigui, un dels aspectes en què es detecta aquesta situació anòmala és la qüestió lingüística; en aquest punt, alguns diran que fa anys i panys que parlem que el català defalleix, que està en un procés de defunció com a llengua viva; ara bé, recentment l'Institut d'Estudis Catalans, en un exhaustiu informe científic, afirma que la llengua catalana corre un risc seriós de desaparèixer a les zones urbanes del País Valencià, la Catalunya del Nord i l'Alguer. L'informe alerta d'una situació especialment complicada al País Valencià, atès el volum de parlants. El treball constata un possible trencament de la transmissió de la llengua a Castelló i Alacant; també hi afegeix que a la ciutat de Barcelona la llengua pròpia avança menys que la castellana. Per altra banda, el gran trencaclosques de la societat catalana és el binomi format per finançament i Estatut. En aquest aspecte clau sociopolític es pot dir, sense embuts, que l'Estat espanyol ha fet trampes i, sobretot, ha sabut dividir i debilitar els partits i la societat catalana. Davant d'aquest panorama, només ens resta resistir: no desmoralitzar-nos. Guanyar la unitat d'acció: la unitat cívica i vital de mínims. Cal resistir i aprendre dels greus errors del passat. Això és el que fan les societats madures i intel·ligents.