el miralls dela ficció
Contra els petits pressupostos
La política duta a Madrid pel nou director general de Cinema, Ignasi Guardans, pot posar en crisi la producció independent del cinema fet a Catalunya
Dos dies després que l'Acadèmia del Cinema Català celebrés la seva festa d'estiu per anunciar que tot anava bé, va esclatar la tempesta. Tot va començar el dia en què els productors catalans varen reunir-se amb el director general de l'ICAA, Ignasi Guardans. La trobada era la presentació de l'antic eurodiputat convergent com a màxim responsable de Cinema al Ministeri de Cultura. Els recels marcaven el to d'una vetllada en què alguns sectors es preguntaven per què una persona sense una marcada trajectòria en el camp audiovisual havia de dirigir el cinema de l'Estat. Aquests recels varen augmentar quan el director general va posar de manifest que no coneixia qui eren alguns cineastes catalans allà presents, com Marc Recha o Albert Serra. La qüestió de fons, però, va ser la confirmació del projecte d'ordre ministerial que havia de desenvolupar la llei de cinema aprovada a les Corts.
La clau de volta de la nova ordre són les ajudes complementàries que el ministeri dóna per l'amortització de pel·lícules. L'ordre estableix, primer, que l'augment d'espectadors que es necessita per rebre les ajudes passarà de 50.000 a 70.000, i segon, que per rebre l'ajuda complementària les pel·lícules hauran de costar com a mínim dos milions d'euros.
La majoria de productors independents que han aconseguit situar grans pel·lícules als festivals no han trigat a mostrar-se inquiets perquè amb el seu pressupost petit no rebran de l'Estat l'ajuda a la inversió del 33% del cost. A Catalunya, la situació és greu perquè posa, automàticament, en crisi tot el cinema que els darrers anys ha aconseguit obrir-se un camí i vendre una marca. De totes les productores catalanes, només dues treballen amb pressupostos de més de dos milions d'euros per pel·lícula: Filmax i Mediapro. La resta tindran greus problemes de finançament.
Històricament, el cinema que s'ha realitzat a Catalunya ha tingut més força creativa que el fet a Madrid, perquè ha partit de bases industrials més febles. La política d'un Ministeri de Cultura no hauria d'anar encarada a fomentar les grans infraestructures industrials, sinó a potenciar el cinema com a factor cultural i a promoure la seva circulació en l'àmbit internacional. Mentre el cinema català festeja que va bé i prepara la seva llei particular, a Madrid es preparen per posar en crisi la seva idiosincràsia.
