La llengua pacífica

Potser seria excessivament alarmista i exagerat si afirmés que la tranquil·litat lingüística del nostre país se sustenta en un sol fet. Ara que els col·lectius lingüístics s'han diversificat enormement és quan més es parla de llengua comuna. I, tal com suposaríem, aquí, de llengua comuna, només n'hi ha una. I ho serà cada vegada més, desenganyem-nos. I ho serà amb el beneplàcit dels parlants d'una llengua cooficial que, a mesura que els anys vagin passant, serà tan minoritària que la podrem equiparar amb una desena més de les llengües que ja es parlen aquí. La llengua comuna, quan per fi ho sigui, desactivarà definitivament els conflictes lingüístics. Mentrestant, tots podem estar d'acord que al nostre país no n'hi ha, de conflicte lingüístic real. Els ciutadans anem fent i, tot sigui per entendre'ns i perquè la pau lingüística no s'esquerdi, si cal renunciar a la llengua pròpia, fins i tot els que acostumem a llegir el diari El Punt, ho fem i llestos. Al cap i a la fi en tenim una llarga experiència i obsessionar-se massa per aquest tema seria un signe de mala educació. No tenim TV3? Què més volem? En aquest sentit, l'evidència és clara: la pau lingüística es manté perquè els catalanoparlants renunciem sistemàticament a la nostra llengua. Si assumim que vivim en un país oficialment bilingüe, se suposa que tots els ciutadans tenen l'obligació d'entendre totes dues llengües. La realitat ja sabem quina és. Què passaria si, de manera col·lectiva, els catalanoparlants ens neguéssim sempre i a tot arreu a canviar de llengua? No es tracta d'obligar ningú a parlar català, es tracta d'exigir i exercir el dret de ser entès quan ets al teu propi país i vols demanar un cafè amb llet en un bar o un caçapapallones en un basar. Només l'exigència i la pràctica col·lectiva d'aquest dret causaria un daltabaix de proporcions difícils de descriure.