els miralls de la ficció
El 3-D i l'infantilisme a les sales
La moda del 3-D no fa més que desterrar els adults de les sales i consolidar aquestes com a un gran parc temàtic per a nens
Un llibre clàssic sobre el cinema americà dels setanta, Moteros tranquilos, toros salvajes de Peter Binskind, apunta una original tesi sobre les transformacions de Hollywood. Segons l'autor, al voltant de pel·lícules com El padrino o Taxi Driver, va gestar-se una revolució que tenia com a principal objectiu mantenir el públic adult dins les sales davant l'amenaça d'un nou model de cinema adolescent representat per La guerra de les galàxies o Grease. Al final, qui va guanyar la partida va ser el cinema per a tots els públics, el qual en lloc de fer honor al seu nom no va fer més que desterrar el públic adult de les sales. El nou cinema americà va acabar eclipsat pels anomenats blockbusters que proposaven grans atraccions visuals. Els adolescents varen passar a ser el públic més consentit. Per a ells es varen produir alguns dels grans hits dels vuitanta, per a ells es varen edificar els multiplex on el consum de crispetes anava lligat amb el consum de tot tipus de fast food a l'exterior. Mentrestant, el públic adult va quedar-se a casa enyorant el passat o esperant que Clint Eastwood fes la seva proposta anual.
En els darrers temps, la lògica del cinema orientat al públic adolescent ha fet un altre tomb, ja que ha estat substituït per l'infantil. Els adolescents ja no van a les sales, es descarreguen les pel·lícules. Per això l'operació comercial ha estat orientada a potenciar un públic infantil que consumeix el doble –pares i fills– i que es renova periòdicament. L'arribada del 3-D no és més que una operació orientada a la consolidació d'aquest públic. Els nens van a veure l'atracció visual que suposa contemplar com els extraterrestres surten de la pantalla o com els gossos rabiosos estan a punt de mossegar-los, els pares paguen doble com si invertissin en unes atraccions de fires i els empresaris se senten satisfets perquè diuen que amb això combaten la pirateria. La gran paradoxa de tot plegat resideix a preguntar-se on queda el públic adult. El 3-D no fa més que augmentar la divisió entre un cinema espectacle de primera categoria orientat als nens i un cinema de segona orientat als adults que és menyspreat pels exhibidors, ja que no porta rendibilitat extra –crispetes, llaminadures, etcètera–. El fet no és anecdòtic ja que, en certa manera, suposa el desterrament definitiu de l'adult de les sales i la consolidació d'aquestes com a un parc temàtic provincià.
