Caixa o faixa
La falta de transparència fa créixer els dubtes sobre la fusió de Caixa Girona amb les de Terrassa, Sabadell i Manlleu
La carta del president de la Diputació de Girona, Enric Vilert, en què qüestionava la fusió amb les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu no era un fet aïllat, un estirabot. Vilert reiterava una opinió que ja havia expressat al director general de Caixa Girona, Jordi Blanch. Quan va sortir l'escrit de Vilert va ser acusat d'extemporani. Avui diverses fonts consultades fan notar que Vilert hauria volgut desmentir Blanch, el qual, en el consell d'administració del 7 de setembre, va dir que la fusió amb les caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa tenia el suport de la Diputació.
La caixa dels trons
Un cop Vilert va haver obert la caixa dels trons els crítics es van començar a organitzar. I els partidaris també. Hi ha dues campanyes. Una de pública, notòria i organitzada, en què els partidaris expliquen els arguments financers, econòmics, sentimentals i territorials que justifiquen la fusió. N'hi ha una altra de soterrada i caòtica contrària a la fusió. A qualsevol fusió? A aquesta fusió?
Hi ha un petit sector de gironins sentimentals que lluiten per garantir la independència de Caixa Girona. Entenen que es perdran llocs de treball, poder financer i econòmic, poder polític i obra social.
Caixa Terrassa s'exalta
Justament ahir, el president de Caixa Terrassa, Enric Mata, va denunciar en una entrevista a TV3 que hi ha pressions polítiques per evitar que Caixa Girona perdi pes en la fusió amb les dues caixes del Vallès i la d'Osona. En la línia del que ha detectat Enric Mata, sectors propers a CiU i ERC qüestionen aquesta fusió perquè implica una reculada del pes polític de les comarques gironines en la nova assemblea general.
El consell del 27 de juliol
El nou consell d'administració de Caixa Girona, reunit per primer cop el 27 de juliol, va debatre sobre l'inici de «converses formals» amb Caixa Catalunya. Va ser que no. Tothom temia l'absorció per un gegant, la segona entitat de Catalunya i la cinquena de l'Estat. El consell d'administració només va autoritzar «converses informals». Aquestes trobades no oficials van desembocar en la trobada amb les caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa.
Hi havia pressa de trobar un soci, perquè al clatell sentien l'alè del Banc d'Espanya que amenaça d'intervenir si no hi ha fusions per reduir l'atomitzat mercat financer estatal i fer caixes grosses i eficients. Caixa Catalunya no podia ser perquè només deixava a prop d'un vuit per cent de la representació a Caixa Girona i d'una mica més per a Caixa Tarragona.
Caixa Catalunya, ara sí?
La notícia que Caixa Tarragona pot incrementar la representació fins al 30 per cent de Caixa Catalunya ha reobert els ulls de molts gironins. Lamenten que no es va negociar la fusió políticament –entre diputacions, entre partits– i que, en fer-ho entre caixes públiques, no s'havia d'haver deixat només la negociació a criteris econòmics. Sectors polítics i econòmics gironins reclamen transparència en el procés i busquen unir-se per frenar el procés de fusió, fins que no s'hagi decidit qui és el millor soci per a Caixa Girona. Alerten que per aprovar la fusió calen dues terceres parts del consell. Que sis membres la tomben i, de moment, ja són cinc.
