Amb la guàrdia baixada

El visionat del documental Ich Bin Enric Marco, dels cineastes argentins Santiago Fillol i Lucas Vermal, hauria de ser obligatori, com a mínim, a totes les facultats de Ciències de la Comunicació i per a tot aquell que es dediqui o es vulgui dedicar a l'ofici. Si aquests espectadors tenen un mínim de consciència professional, sortiran de la sala tocats i amb molts aspectes per reflexionar. Dijous al vespre, al cinema Truffaut de Girona, Fillol va presentar el seu documental, acompanyat de la crítica de cinema d'El Punt Imma Merino i de dos periodistes també vinculats a la casa, que ens ofereixen els seus magnífics treballs al setmanari Presència, Pau Lanao i Carme Vinyoles, que coneixen bé el personatge. Més enllà de les qüestions tècniques i les bondats del film com a tal, que són moltes i de les quals Imma Merino i Àngel Quintana ja han parlat profusament i molt millor del que ho pugui fer jo, a mi, com a periodista, la pel·lícula em provoca moltes reflexions sobre quins són els mecanismes pels quals algú com Enric Marco, expresident de l'Amical Mauthausen i fals deportat al camp de concentració nazi de Flossenbürg, o la barcelonina Tania Head (Alícia Esteve), falsa supervivent de l'atemptat de les Torres Bessones i que també va arribar a ser directora d'una xarxa de damnificats d'aquells fets, són capaços d'ensarronar-nos i d'utilitzar-nos per pujar al tren de la història, del qual van ser foragitats abruptament en descobrir-se la impostura. Carme Vinyoles apuntava que Marco «ens donava –als mitjans– el que volíem», és a dir, ens donava l'heroi, fet d'una peça; l'èpica, sense matisos molestos, un heroi com només existeix en la ficció, perquè és un tòpic ben cert que en la vida real tot és més ambigu, que hi ha clarobscurs. La narració de Marco, fins que es va descobrir l'engany, era versemblant perquè una part del que explicava amb habilitat i posant-hi els additaments èpics i els recursos retòrics necessaris eren vivències reals, amb el matís, important, que no les havia viscut ell. Tot va començar per un petit engany quan, en respondre una pregunta clara i breu sobre la seva condició de deportat, va assumir aquesta condició i es va deixar endur pel seu innegable afany de protagonisme, que li va fer detectar el filó. Es va construir un personatge amb peces de vides alienes. La fascinació per la història que explicava, el fet que narrativament funcionés provoca, i no és cap excusa, que es baixi la guàrdia i es perdi aquell tan necessari esperit de relativització –no manca de compromís, ni tan sols equidistància– i punt crític, imprescindible per a l'exercici de la professió. La mentida de Marco va indignar legítimament les víctimes d'aquell horror, perquè fa el joc a les tesis negacionistes, entre d'altres coses, però també en deixa d'altres, de damnificats, salvant totes les distàncies necessàries, que són els mitjans, els periodistes, perquè mostra els defectes de determinats processos de manera escandalosa. N'hi ha que n'aprenen perquè en el pecat hi va també la penitència. N'hi ha que els és igual i tornaran a recrear partides d'escacs inexistents, batalles d'Stalingrad, en nom de l'efectisme, del sensacionalisme. Banalitzen la realitat. Només heu d'engegar la tele cada matí i veure segons quins programes anaroses o grisos.