L'última oportunitat per aturar el desgavell urbanístic

Després de la turbulència constructiva –i destructiva– dels darrers quaranta anys, i coincidint amb la present crisi financera, s'ha entrat en una fase de ralentització del sector immobiliari. Cal aprofitar aquest moment per fer una profunda reflexió sobre el paper cabdal que haurien de tenir els col·lectius d'arquitectes, urbanistes, constructors, i especialment l'administració –tant la local com en particular la Generalitat a través de la Direcció General de Patrimoni– per salvaguardar i mantenir el patrimoni arquitectònic popular que resta dempeus al nostre país, en què cada període de bonança econòmica ha anat acompanyat d'una onada constructiva, paradoxalment destructora de patrimoni.

El problema, però, és més complex del que sembla, perquè en última instància aquests col·lectius no són els únics responsables del desgavell. La societat catalana en general, i cadascú de nosaltres en particular, també hi tenim la nostra part important de responsabilitat, si més no per la manca d'interès i estima que mostrem pel que és nostre: els trets que defineixen la nostra cultura i el nostre patrimoni arquitectònic singulars. Però aquest desentendre's de les coses, aquest ja malauradament clàssic donar-ho tot per fet amb un «total, faran el que vulguin», aquest poc orgull pel que ens caracteritza i ens fa diferents d'altres societats, d'on vénen? Aquesta pregunta fa temps que ens la fem un i altre cop, sobretot quan travessem la frontera i veiem com els nostres veïns del nord tenen cura dels seus pobles i se'n senten orgullosos. Sospitem que una possible resposta podrien ser la penúria de la postguerra i els quaranta anys de submissió i desculturalització franquistes que va patir el nostre país. El prolongat abatiment dels vençuts i el trencament del fil natural de la seva història d'alguna manera van acabar portant-los a esborrar o menystenir el seu passat, a deixar d'estimar el que era seu, el llegat dels seus avantpassats. Pensem particularment en els petits propietaris del nostre esplèndid litoral, vells pescadors i pagesos que, sortint de la penúria econòmica de la postguerra, a finals dels anys cinquanta i començos dels seixanta, es van vendre cases i terres per un no res. Pensem en els nostres poblets medievals de muntanya i del pla desfigurats per l'especulació i per la manca de sensibilitat d'alcaldes, arquitectes, constructors i els mateixos propietaris o usuaris.

Aprendre a estimar el que és nostre demana en primer lloc un exercici d'observació i reflexió. Abans de començar la restauració d'un mas o d'una casa centenària qualsevol, imaginem-nos com les varen anar aixecant els seus constructors, com hi varen viure els seus primitius habitants i les diverses generacions que els varen seguir. Assabentem-nos dels materials i solucions constructives originals emprades i respectem-les, observem-ne cada racó, cada detall i la inspiració del mestre d'obres, i després, al moment d'intervenir-hi, respectem tant com puguem el preciós llegat dels nostres avantpassats, els elements originals que en defineixen la singularitat. No malmetem una part tan important de la nostra història. Seguim el principi que una bona restauració pràcticament no s'ha de notar.

A cada successiva onada constructiva hem anat perdent patrimoni, i el que és més preocupant és que els darrers trenta anys d'autogovern no ens han servit per recuperar l'orgull i l'estima del que és nostre. Ben al contrari, han estat uns anys d'especulació i destrucció fins i tot més ferotges que els de les etapes anteriors, fossin del color que fossin els nostres governants. Fora del patrimoni en majúscules, amb nom i cognom, el nostre riquíssim patrimoni arquitectònic popular anònim ha estat i continua estant espoliat, destruït i desfigurat. Cal, doncs, encetar un debat seriós per definir l'abast del que cal conservar; en definitiva, del que és o no és patrimoni, amb uns criteris més amplis i oberts, i cal fer-ho amb urgència, abans que una nova onada constructiva no acabi de malmetre o destruir el poc que ens queda. I juntament amb aquest debat, cal que les institucions engeguin un procés de difusió prou ampli per aconseguir que els ciutadans adquirim la sensibilitat i la consciència necessàries per sentir-nos implicats i protagonistes, això és, partícips i garants alhora en la defensa del nostre patrimoni.

Amb l'objectiu de contribuir a crear aquesta nova consciència un grup de professionals i altres persones i grups que comparteixen aquesta preocupació, hem creat un espai cívic de trobada, el Col·lectiu Patrimoni, que pretén així mateix impulsar un debat sobre el que entenem per patrimoni i denunciar la destrucció continuada de què és víctima. Us convidem a adherir-vos al col·lectiu i a fer-hi les vostres aportacions a través de www.cpatrimoni.cat.