Qui decideix l'èxit d'un film?

Sense tenir a l'abast les sales de cinema de les ciutats durant aquestes festes de Nadal, encara no he vist Avatar, que, com era previsible, ha triomfat plenament en taquilla i ha creat la il·lusió als exhibidors d'una recuperació dels espectadors perduts. No importa que, com ara va apuntar Àngel Quintana en una crítica publicada el 20 de desembre en aquest diari, pugui considerar-se que la pel·lícula de James Cameron no compleix amb la promesa d'una renovació estètica a través de les imatges en 3D. Ha fet molta feina la promoció del producte i pot resultar molt eficaç l'ocupació de multitud de sales. Aquesta estratègia invasora fa que les pel·lícules sense poder (de les productores i les distribuïdores) ho tinguin difícil per trobar un forat dins de l'exhibició i, quan l'aconsegueixen, és de manera limitada pel que fa a l'espai (poques sales i a vegades marginals) i al temps, ja que, sense tenir-ne per ser vistes i humilment recomanades, són expulsades per cedir lloc a nous productes. Aquesta consideració no és cap descobriment i fins i tot és evident, però l'estratègia invasora renova a cada moment les seves víctimes i els seus efectes continuen definint un empobriment cultural. Com he dit, no he vist Avatar, però, a banda del film de Cameron, m'atreveixo a suggerir que, entre les estrenades fa poc, si hi ha una pel·lícula màgica per a tots els públics és Yuki et Nina. Em temo, però, que l'han vist pocs espectadors i, en tot cas, menys dels que l'haurien disfrutada. Dirigida per un cineasta japonès, Nobuhiro Suwa, i un actor francès, Hypolitte Girardot, és una producció francesa humil, però amb els recursos necessaris, distribuïda a l'Estat espanyol per una empresa sense poder, Intermedio, a la qual els cinèfils devem l'edició d'uns excel·lents DVD amb films d'autor. El cas és que Yuki et Nina, havent-hi un forat lliure abans de Nadal, va haver d'estrenar-se a corre-cuita a Barcelona i, quan va necessitar-se el poc espai que ocupava, va ser apartada de l'exhibició quan funcionava comercialment a un ritme modest, però prou digne perquè la pel·lícula es mantingués a la sala mentre els seus espectadors propagaven la meravella descoberta.

Sempre s'argumenta que, amb la seva assistència, decideix el públic. No és cert: la tirania del mercat es vol revestir de democràcia, però enganya. L'èxit o el fracàs d'un film el decideixen els distribuïdors i, en la mesura que els és possible, els exhibidors. Aquests no tenen poder davant de les grans distribuïdores, però si en relació amb films tan bells com fràgils que requereixen la sensibilitat i l'amor pel cinema capaços de concedir-los espai i durada. Quan poden decidir, els exhibidors s'excusen amb la rendibilitat, però a vegades ells són els que decideixen si un film serà rendible amb les sales que li destinen i, evidentment, amb aquelles que li neguen. Què hauria passat si Los condenados, d'Isaki Lacuesta, s'hagués estrenat al Verdi, de Barcelona, i no només a sales perifèriques i a l'Alexandra, un cine marginal en ple centre de la ciutat? Possiblement no hauria estat cap èxit comercial, però sí que s'hauria fet més visible als potencials espectadors. Què passaria amb part dels films en VO catalana si no estiguessin condemnats a ser estrenats d'amagat o en cinemes que, malauradament, atrauen poc públic a banda de la seva oferta? Ho apunto en relació amb un reportatge de Bernat Salvat que, publicat al diari Avui el 29 de desembre, anunciava que les pel·lícules rodades en català han tingut menys de l'1 per cent dels espectadors de Catalunya durant el 2009, tot i l'augment de l'oferta d'un any per l'altre: de 4 a 14. El fet que siguin 14 tampoc no són massa, però sí suficients per aspirar a tenir un més gran percentatge d'espectadors. Com i on s'han estrenat, però? Quin suport promocional han tingut? Evidentment, com passa en qualsevol cinematografia, no tots els films en català tenen la qualitat que els faria merèixer més públic, però hi ha casos que entristeixen. I, també s'ha de dir, no només perquè han sigut maltractats per la distribució i l'exhibició, sinó per la poca receptivitat dels espectadors. Penso en Petit indi, un dels films més notables de l'any passat, una proposta de Marc Recha en què, sense renunciar a la seva personalitat com a cineasta, assaja un cinema veritablement popular, una aproximació a un territori (un barri de la perifèria de Barcelona) amb la qual, encara que a través d'una faula i amb una mirada poètica, mostra una realitat del país. De moment, només ha tingut 6.000 espectadors. Ho considero un fracàs cultural d'una Catalunya que, pel que sembla, estima poc els seus bons cineastes.