«Revival»

Fa uns dies comentava a uns alumnes que el gust s'educa, canvia i es transforma. Els deia que em negava a veure algunes pel·lícules vistes en la meva joventut perquè era conscient que el bon record podria esvair-se amb una altra visió. Hi ha pel·lícules, llibres o obres de teatre que formen part d'un temps concret, i si les retrobem pot arribar a passar que ens semblin ridícules. Per això el millor que podem fer és no caure en la temptació de revisar-les, deixar-les al lloc que van ocupar en les nostres vides.

Fa quinze dies vaig decidir trencar aquesta norma i vaig anar al teatre per reveure La nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom. Hi havia un seguit d'elements que m'incitaven a dur a terme el revival. Quan fa prop de trenta anys va estrenar-se l'obra, em va entusiasmar. Hi havia Jaume Sisa, que, malgrat que no estava al nivell de Qualsevol nit pot sortir el sol, continuava sent una icona. També hi havia un grup emergent com era Dagoll Dagom, que ens havia fet gaudir, amb la complicitat de Sisa i Pere Calders, en un espectacle anomenat Antaviana. Per damunt de tot això, hi havia, però, una certa idea del teatre que passava per rebutjar els models del teatre de text i beneir les obres nascudes dels processos d'improvisació al voltant d'uns personatges. La nit de Sant Joan tenia aquestes improvisacions, però, a més a més, la seva condició de musical el feia molt llaminer. També podíem identificar-nos amb la parella de progres que feien cas omís de les festes de la nit de Sant Joan i llegien Marcuse. Recordo haver vist tres vegades l'espectacle, i haver-lo convertit en el model de teatre que m'agradava. Amb aquests records, vaig tornar entusiasmat al Municipal. Volia retrobar-me el Macari, el gran Jordiet o els marcianitus amb què acompanyaven la tieta perduda en el deixant galàctic. Tan bon punt va començar l'obra, alguna cosa va començar a esvair-se. Les cançons continuaven funcionant, l'escenografia encara era llaminera i els actors nous s'esforçaven a fer que tot tirés endavant, però ni el text ni la posada en escena no funcionaven. El problema no era la qualitat de la nova versió, respecte a la vella, sinó la constatació que tot allò que ens agradava fa trenta anys ara ens resultava terriblement infantil. El text desembocava en el costumisme amb solucions estereotipades i en la recerca d'alguna cosa feta per agradar que no resistia el pas del temps. A la sortida del teatre em vaig penedir d'haver-hi anat i vaig prendre la decisió que mai més m'arriscaria a recuperar allò que el vent s'endugué. Ni tan sols per simple nostàlgia!