Restes del naufragi

Als carrers de la meva ciutat aquest cap de setmana encara quedaven restes del naufragi. A les cantonades i a les voreres s'apilonava la neu dura i carbonitzada oferint un espectacle inusual i intranquil·litzador. Dissabte, mentre passejava amb la meva filla recuperant normalitats familiars, em vaig trobar un conscient i compromès ciutadà analitzant una d'aquestes muntanyetes improvisades. Em va explicar, escandalitzat, que aquest efecte carbonitzat que ofereixen els cúmuls de neu que, a hores d'ara, la calor encara no ha desfet, és producte de la pols i la contaminació que cases, xemeneies i fum dels vehicles produeixen i que, de mica en mica, es va dipositant sobre la blanca neu i li acaba donant aquesta pàtina fosca i preocupant! Collons, quin fàstic!

La veritat és que, tot i que ja tinc interioritzats els riscos i avantatges (sempre he trobat molts més avantatges que riscos) que comporta viure en una societat civilitzada i desenvolupada, ser conscient que aquells apilonats blancs i impol·luts flocs de neu, s'han anat recobrint, al cap de poques hores d'un funcionament urbà del segle XXI, amb una fina capa de porqueria ennegrida sospitosa també de recobrir els nostres pulmons, et deixa, com a mínim, i en un primer moment, astorat i preocupat.

La persona que m'ho explicava insistia que em fixés molt bé en quines eren les cantonades on es feia evident una acumulació de pol·lució més important. Em recomanava que, si en transitar per aquells indrets em trobava algun conegut que pretengués donar-me conversa, el millor que podia fer era no entretenir-me, acomiadar-me d'hora i intentar evitar, per tots els mitjans, el contacte amb la fosca bromera que flota en l'ambient.

Per un moment aquest bon samarità que m'advertia tan amistosament va aconseguir que m'entrés un cangueli considerable, aflorés l'essència hipocondríaca que tots portem a dins i em comencés a plantejar a quin lloc del planeta trobaria la puresa necessària ambiental per mantenir el meu interior net de «pecat i culpa». Va ser només un moment. De seguida, però, vaig estar encantada de ser on era, en aquell encreuament on les restes de la neu eren fosques com el carbó, però on les cases tenien llum, calefacció, aigua corrent. I vaig solidaritzar-me novament amb aquells que, deixats de la mà de les administracions i les companyies elèctriques i, probablement, veient un paisatge encara blanc i net, seguien sense llum, ni aigua calenta ni calefacció.