Cop d'estat financer

Sostenia Balzac que darrere de cada gran fortuna sempre s'amagava un crim. No és menys cert que al darrere del que anomenem crisi s'amaguen una colla de criminals. La situació actual, marcada per milions de drames personals, angoixes i incerteses, i que és presentada pels poders públics com una catàstrofe natural, en realitat té causes concretes, responsables tangibles i solucions únicament doloroses per als seus inductors. El principal problema és la confusió propiciada per les cortines de fum hàbilment expandides entre l'opinió pública. Es parla massa del detonant (les hipoteques subprime), poc de l'explosiu (el sistema financer) i encara menys del combustible (el capital especulatiu). En realitat, som on som perquè les autoritats nacionals i internacionals han deixat el codi de circulació de capitals al lliure albir de qui condueix els tràilers més pesants sense importar els conductors esclafats damunt l'asfalt o els milions de vianants sota les rodes. Els governs van retirar la policia de les carreteres globals, i aquestes han estat ocupades pels bandolers financers. Així, el discurs dominant en el si dels fòrums econòmics es limita a defensar el grapat d'individus que es consideren amb el dret de viure luxosament de l'esforç aliè, és a dir, a defensar els drets dels inversors, en detriment del 98% de la població mundial.

Després del col·lapse financer, quan la ciutadania i les classes populars han hagut de sortir al rescat dels més rics (mitjançant els seus impostos), les grans fortunes han vist amenaçat el sistema que els ha afavorit i s'han dedicat, per tant, a marcar estretament els diferents governs. Ho han pogut fer sense grans problemes. Els seus xiringuitos econòmics, com les agències de rating, els laboratoris d'idees, els mitjans de comunicació de la seva propietat i un món acadèmic corromput pel finançament privat han considerat, com a acte de fe irracional, el manteniment de l'actual sistema que ens ha dut vers el desastre. La submissió del sistema polític per evitar aquesta situació ha fet la resta. Objectivament, en situacions com la present el govern hauria pogut nacionalitzar la banca, o haver actuat com a prestadora amb la intenció d'injectar diners a empreses pròsperes sense liquiditat. O expropiar els habitatges dels propietaris insolvents i llogar-los-les a preus raonables. O emprar els diners lliurats a la banca privada per crear directament milions de llocs de treball públics per evitar el drama de la desocupació. S'estima que 220.000 milions d'euros, el 22% del PIB espanyol (5.000 euros per persona) han tapat els forats dels Botín de torn. Ni Maria Antonieta, no hauria dilapidat tants diners entre l'aristocràcia!

Tot parafrasejant el president Montilla, si ens atenem als fets, no a les paraules, n'hi ha per assaltar la Bastilla! En l'anterior legislatura el govern socialista va reduir el tipus màxim impositiu del 48% al 43%. Va suprimir l'impost de patrimoni. No ha volgut ni sentir a parlar d'eliminar les Sicav (xiringuito fiscal dissenyat per Boyer que serveix a les grans fortunes per tributar un testimonial 1%). Amb aquests precedents i en les actuals circumstàncies, quan Rodríguez Zapatero plantejà una tímida pujada dels impostos directes, el poder mediàtic, a les mans de les grans fortunes, el va amenaçar amb la guillotina, i al final la cosa ha acabat amb un simple increment de l'IVA, impost socialment discriminatori. Davant de qualsevol vel·leïtat socialdemòcrata, Davos i The Economist van assetjar el president espanyol fins que es tragué de la màniga el retard de l'edat de jubilació, amb la finalitat que els més rics tinguessin assegurat menys impostos i més finançament públic de l'activitat especulativa, i sobretot que escenifiqués la submissió espanyola a Wall Street. Finalment la CEOE continua atacant amb l'exigència de salaris menors i una precarietat laboral més gran. Tot plegat, assistim a un seguit d'emboscades macroeconòmiques en el context del gran cop d'estat financer que experimentem, en què les grans fortunes pretenen escenificar el seu desproporcionat poder. Al cap i a la fi, ja tenim el precedent del corralito, en què els grans inversors internacionals es van apropiar desvergonyidament els estalvis de milions d'argentins.

I encara volen pactes i invents per sortir de la crisi? Malauradament, la situació no és tan complexa ni tan difícil com pretenen fer-nos creure. És d'una simplicitat pròpia de pel·lícula de l'Oest. Com a Els set magnífics, una colla de delinqüents roben i extorqueixen impunement un poble mexicà acovardit i desorientat. L'únic final feliç possible és que els dolents paguin pels seus crims. I caldria que fos ben aviat. En cas contrari, davant la incapacitat del sistema polític, sembla inevitable una crisi de la democràcia parlamentària d'imprevisibles conseqüències.