Una degradació moral inquietant

Un títol com el que encapçala aquest article ha d'induir, forçosament, a pensar en la política actual. Casos tan immediats com el de l'expresident de les Balears i exministre de Medi Ambient amb el PP, Jaume Matas, justifiquen aquesta associació. En sóc plenament conscient. I, això no obstant, el títol pretén anar molt més enllà i descriure una situació que depassa la política, que s'estén al conjunt de la vida pública i que arriba fins a la que podem considerar com a esfera semiprivada gràcies a l'auge de les xarxes socials que han proliferat a cavall d'internet i les noves tecnologies.

De fet, el cas de Matas és un exemple molt il·lustratiu. És un cas d'una gravetat extrema. Però no només per la quantitat presumptament defraudada sinó també i sobretot perquè la corrupció que es desprèn de l'acte del jutge instructor, a més a més d'econòmica, és d'índole moral: «És clar que el senyor Matas ha vingut a burlar-se dels simples mortals.» És en aquest aspecte que trobo que el cas de Matas s'assembla al de Fèlix Millet d'espoli del Palau de la Música. Hi veig un desvergonyiment molt proper. Són tots dos casos gravíssims pels perjudicis econòmics causats, per les quantitats presumptament defraudades, etcètera, però sobretot per la degradació moral que s'hi trasllueix i que va més enllà de l'afany d'enriquiment personal.

Els casos de Matas i Millet són tan extrems i tan perniciosos que fan de mal comparar. Especialment, si es pretén usar-los en una anàlisi de comportaments en què no hi ha cap mena de corrupció econòmica. De fet, són casos incomparables. Tot i així, a mi em sembla observar-hi punts de connexió amb moltes de les actuacions de caire públic a què assistim i que tothom pot tenir al cap. Vull dir aquest desvergonyiment i aquesta sensació d'impunitat a què em referia.

Posem per cas l'enrenou provocat per la recent entrevista que la directora de TV3, Mònica Terribas, li va fer al president de la Generalitat, José Montilla. No el debat sobre les respostes del president, sinó els insults i els comentaris sobre les preguntes de la periodista. Ja sé que és un exemple que es situa a l'altre extrem dels de Matas i Millet, evidentment, que no hi té res a veure. Però jo no puc deixar de veure-hi certs punts de connexió pel que vull fer notar i que apareixen en d'altres exemples que tothom pot posar-se.

Em fa tota la sensació que hem arribat a situar-nos en un punt en què ens pensem que podem dir i fer en tot moment i en tot lloc el primer que ens passa pel cap amb la seguretat que no ens succeirà mai res, que ho podem pretendre tot sense haver-ne de pagar cap preu. La noció de pecat, en el seu sentit religiós, ha desaparegut sense que el buit l'hagi omplert una noció equivalent en l'ètica individual i col·lectiva.

Aristòtil elogiava la tragèdia perquè les passions que ens tornen impurs es descarreguen quan les vivim com altri. Plorar davant de la ficció ens alleuja i ens dóna plaer perquè fa que ens sentim més nobles i més tranquils. Creia que la transcendència moral que tenen totes les obres de ficció actua de catarsi, de purificació alliberadora dels vicis humans. En aquest punt, diferia completament del seu mestre Plató, el qual pretenia foragitar de la seva república ideal els poetes, precisament, perquè apel·laven a les parts més impures i inferiors de l'ànima humana i, amb el seu exemple i ensenyament, el govern podia quedar en mans dels pitjors ciutadans. La història ha donat la raó a Aristòtil. No obstant això, si avui haguéssim d'inventar un diàleg entre els dos filòsofs clàssics a partir de la realitat pública actual, no sé pas quin dels dos trobaria més arguments per defensar les seves tesis.

El valor de l'art resideix a fer que aquells elements que semblen impossibles esdevinguin versemblants per al lector o l'espectador, molt per damunt dels elements que, essent possibles, li apareixen com a gens convincents. És la mimesi d'Aristòtil: l'art imita la realitat i una metàfora esdevé més bona com més ens ajuda a intuir la veritat. El problema d'avui és que la tragèdia a què assistim no és cap ficció ni cap metàfora: és absolutament certa. De fet, les xarxes socials d'internet i els avenços en els mitjans ens permeten ser actors d'aquesta tragèdia col·lectiva. Ja no en som mers espectadors, ara tothom hi pot tenir el seu paper si vol, i quin vol, i adequar-lo al seu espai i capacitats. El perill és obvi: eliminant la distància entre realitat i ficció correm el risc de suprimir també qualsevol possibilitat de catarsi.