Justo Molinero decideix

Justo Molinero, l'home que un dia va reunir un quart de milió de persones per ballar una sardana, ha tornat a donar-nos una gran alegria a molts catalans. La seva participació en un acte a favor del Dret a Decidir, a Cornellà de Llobregat, ha estat una lliçó per a molts, sobretot per als qui neguen als catalans un dret tan bàsic d'un poble com ho és el de decidir. Les seves declaracions en el sentit que cal prendre consciència que «abans rebíem pals de totes bandes, però és que avui encara en rebem» o la seva insistència que els catalans hem de ser «més cabrons» en la defensa del nostre país, m'han arribat al cor. Ell sí que representa amb dignitat l'esperit amb què la immigració ha de mostrar-se solidària amb un país que l'acull en contrast amb els que li neguen els drets històrics o s'oposen a l'exercici del seu dret a decidir.

Però no és només com a exponent d'«immigrant» exemplar que cal distingir el gest de Justo. Igual que l'Associació de Sevillanes de Sils –que per cert ballen de cine– no ha tingut por de migpartir tòpics i d'anar enfilant un camí que alguns semblen entestats a vetar als vinguts d'altres terres. El seu gest em porta al cap la magnífica entrevista feta dies enrere a l'amic Lluís Cabrera, del Taller de Músics –fill d'Andalusia– en què denunciava l'obstaculització a la integració política que en molts aspectes promou el PSC amb iniciatives com la Fundació Crisol o la Feria de Abril de Cataluña, tal com la planteja l'inefable Sr. García Prieto. Quin gran contrast entre l'actitud oberta de Justo i el nefast manifest de García Prieto contra les consultes o l'absurda posició de Montilla en qualificar-les de «contraproduents». Contraproduents, diu? En quin país normal del món trobaríem un president que considerés «contraproduent» que la gent pogués decidir? I jo responc, segurament al mateix país on s'acaba de censurar que Montserrat Armengou i Ricard Belis (Premis Dignitat 2008) puguin completar i emetre un documental de 30 Minuts sobre la temàtica República/Monarquia? Quin enorme dèficit democràtic significa tot això!

Tanmateix, no resulta menys interessant de comparar l'actitud de Justo davant les Consultes amb la d'algun partit autoqualificat de «nacionalista». Comparem-la, per exemple, amb la del president de CDC que el 13S d'Arenys de Munt va anunciar als mitjans la seva intenció de «no sortir de casa» aquell dia, subliminal galleda d'aigua freda antisobiranista allà on n'hi hagué. O no? Comparem-la, igualment, amb la rocambolesca deriva d'ERC, amb el seu darrer refús a admetre una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya i amb l'intent de colar com a «dret a decidir» una llei de consultes que només podrà demanar l'opinió dels catalans prèvia consulta a Madrid. Quina classe de befa és aquesta?

Justo Molinero, doncs, ha tornat a deixar més d'un en fora de joc amb un seu gest catalanista i democràtic. En contrast amb l'actual classe política –immobilista i devota dels interessos partidistes– ha expressat el seu desig que els seus fills puguin algun dia decidir allò que no van poder decidir els seus pares. Curiosament és un desig molt semblant a l'expressat darrerament al títol d'un interessant llibre de Joan Laporta, president del millor Barça de la història. I és que en aquest país, la gent valenta està començant a moure's i a expressar en veu alta allò que molts fa anys que intuïm: la necessitat imperiosa de bastir una alternativa explícita i valenta que faci de Catalunya un lloc de llibertat. Serà l'única manera de deixar de ser un lloc «que rep pals de totes bandes» com denuncia en Justo. Que els fills de Justo, Montilla i García Prieto se'n puguin beneficiar tots com més aviat millor.