Catarsi i oblit

En aquells anys en què el progressisme considerava que el futbol professional era l'opi del poble, la majoria d'intel·lectuals menyspreava aquest espectacle i el contemplava a distància, amb fredor i desdeny. Ara som a l'altre extrem. Ai d'aquell intel·lectual a qui no agradi el futbol, que no en parli amb una mínima solvència! El prenen o bé per un elitista estirat, tancat a la torre de vori, o bé per una reminiscència d'altre temps. Escriptors, columnistes, allò que Maria Aurèlia Capmany en deia «treballadors de la cultura», tots han d'estar al cas de les notícies futbolístiques i parlar de futbol amb fluïdesa, com si hi entenguessin, i han d'evitar qualsevol reticència sobre els efectes socials del futbol, que se suposa, sense discussió, que són positius. Aquí hi ha, com a mínim, un malentès i probablement alguna cosa pitjor. El que ha passat a Catalunya aquest últim mes, per no anar més enllà, genera diversos motius de reflexió, importants, amb un calat social notable. Reflexió sobre el paper d'agitació ciutadana que han jugat alguns mitjans de comunicació públics i sobre el tractament informatiu que han dedicat als fets. Reflexió sobre les conseqüències al carrer de les victòries esportives, la mateixa nit que es produïen. Reflexió sobre les dimensions de la gran onada que s'ha creat. Al costat de tot això, el futbol, en sentit estricte, el joc de vint-i-dues persones per introduir una pilota en un marc rectangular, és solament la causa original. És més voluminosa la conseqüència, la gran bombolla social que creix i creix fins més enllà de qualsevol lògica, prescindint absolutament del sentit del ridícul, cosa molt lamentable. Aquesta bombolla no neix per generació espontània, alguns bufen i bufen perquè es vagi inflant. Han convertit el futbol en l'instrument de la catarsi i de l'oblit. Ara és més que mai l'opi del poble, molt més que fa trenta o quaranta anys, i aquells que ens haurien d'aportar reflexions sobre aquest fenomen –a banda que els agradi més o menys contemplar el joc pròpiament dit– més aviat desisteixen de fer-ho, renuncien al sentit crític i es dediquen al ditirambe.