«Camino» i «Tres dies amb la família»

Una de les moltes coses que em van impactar quan vaig veure la pel·lícula Camino de Javier Fresser, va ser la relació emocional establerta en el nucli familiar protagonista. Es partia d'una premissa de bondat i d'estimació inherent que, sota una aurèola d'imposició, es transformava en quelcom intrínsecament malèvol. El retrat i la força dels adults sotmesos a una ideologia i doctrina aparentment innòcua, l'Opus Dei, no permetia matisos o fissures en les seves conductes; i els menors, encara dubtosos, eren conduïts de manera irrevocable a la doctrina veritable. Quan el responsable patern presenta símptomes de contradicció i qüestiona les sentències divines és anul·lat i se'ns mostra submís, insegur, necessitat de paràmetres clars de conducta, i abocat, irremeiablement, a claudicar. Em va colpir el retrat escèptic i casi impol·lut d'una estratègia diabòlica que buscava eradicar el judici i els sentiments des d'una pretesa bondat eterna i recerca de salvació.

Aquests dies tenim a les cartelleres la pel·lícula de Mar Calvo Tres dies amb la família. És una altra realitat de clan presentada des d'una sensibilitat valenta, peculiar i evocadora. La jove directora, gràcies a una interpretació esplèndida i continguda, aconsegueix un encertat retrat de la tremenda i irrefrenable distància que el pas del temps i els silencis acaben produint en les relacions de persones que es van estimar i volien construir una vida plegats. És una fotografia cauta i serena però, alhora, profundament emotiva, de la buidor i la fractura que produeix la manca d'empatia i l'absència de sentiments comuns a individus que, per circumstancies naturals i diverses, han evolucionat amb interessos dispars o antagònics. Ens mostra el sempre contradictori pes familiar en les relacions, i la tan present ¿encara? hipocresia social, que impedeix i disfressa qualsevol voluntat de separació. També apunta una esperança amb la rebel·lia d'algun personatge que troba el valor necessari per trencar, evitant sentir-se aniquilat, i poder, així, sobreviure.

Surts del cinema amb la ferma voluntat d'esforçar-te per tal que la teva família construeixi nexes sostinguts amb quelcom més que lligams sanguinis i paràmetres heretats. I et reafirmes en la convicció que és saludable i imprescindible ampliar el cercle: fer lloc i cabuda a aquells amics copains d'abord que cantava Brassens, que acompanyen, celebren i consolen, sense jutjar, el camí de les teves alegries, avatars, èxits, tristeses i fracassos.