La moda

Fins i tot els cronistes de societat han alabat el pas del Tour per Barcelona. En una de les cròniques, la periodista es fa ressò de l'entusiasme que la ciutat de Barcelona desperta entre molts ciutadans estrangers i enumera algunes de les singularitats que han convertit la capital de Catalunya en destí més o menys transitori de tota mena de turisme. L'enumeració comença, naturalment, amb la Sagrada Família, continua amb les meravelles modernistes del passeig de Gràcia i segueix amb els museus, la Vila Olímpica i la Rambla. L'última novetat urbanística de Barcelona és l'Hotel Vela que l'arquitecte Ricard Bofill està construint a la nova bocana del port de Barcelona. I, en aquest punt, la periodista s'entrebanca. Més ben dit: topa amb la moda. La moda consisteix a criticar radicalment la construcció d'aquest hotel, afirmar que trenca l'sky line de Barcelona, insinuar que Bofill és un arquitecte que construeix sense tenir en compte les característiques de l'entorn. Estaria disposat a escoltar una part d'aquestes crítiques si no fos que, de cop i volta, em vénen a la memòria les crítiques que també va merèixer, en el seu dia, l'arquitectura del Teatre Nacional; unes crítiques igualment radicals perquè alguns entenien que als teatres els espectadors havien de seure en cadires foradades no fos cas que s'hi acabessin trobant còmodes.

La cronista critica Bofill perquè se sent segura a l'hora de fer-ho, convençuda que aquesta crítica no sorprendrà els lectors, perquè la crítica està en l'aire, en l'aire cultural que es respira a la ciutat. En realitat, les crítiques a Bofill són només la punta de l'iceberg d'unes modes culturals que marquen l'ortodòxia i fixen el cànon al voltant de les manifestacions artístiques a les quals cal elogiar i, si es pot, donar suport, en contraposició a aquelles de les quals és millor no parlar o, si de cas, desacreditar amb arguments més o menys ideològics. Les modes poden durar hores, dies, setmanes, mesos, anys o segles. Les primeres, les que duren menys, són visibles i previsibles i acostumen a resultar inofensives. Les altres, les que duren anys, generacions o segles, solen ser difícils de distingir i enganyoses perquè han entrat a formar del pensament comú de la majoria de ciutadans. Acceptem com un fet inevitable, per exemple, que determinats dramaturgs s'apropiïn de les grans obres teatrals i operístiques de tots els temps, les adeqüin a unes presumptes necessitats del ciutadà contemporani, les embullin, modifiquin i tergiversin al seu criteri i les presentin, finalment, amb diner públic, a l'espectador atrapat en el xantatge de veure-ho d'aquella manera o quedar-se sense conèixer l'obra en qüestió. Que aquesta moda hagi estat acceptada per la majoria d'espectadors com un fet inevitable no vol dir que deixi de ser una moda, de manera que és molt probable que d'aquí a uns anys es contempli aquest fenomen com a una de les més monumentals aixecades de camisa de què ha estat víctima la nostra generació.

Les modes afecten fenòmens culturals i persones. En una crònica periodística, llegeixo que la trobada, a Le Mans, de dos ossaris amb restes humanes pertanyents a les víctimes del Terror ha reobert el debat sobre els límits de Revolució Francesa. La teoria que els anys del terror revolucionari són els precursors dels totalitarismes moderns –començant pel leninista– està essent assumida per un grup cada cop més nombrós d'historiadors. Chateaubriand, doncs, torna a estar de moda. En allò que concerneix a la seva visió sobre la Revolució Francesa el reivindica l'historiador Marc Fumaroli en l'esplèndida presentació a la nova edició de les Memorias de ultratumba que l'editorial Acantilado va publicar en castellà l'any 2006. Els francesos, alguns francesos, no tenen por de situar-se al costat de Chateaubriand, una de les bèsties negres del pensament progressista europeu, si resulta que va ser el primer a denunciar un episodi que, lluny de constituir un fet aïllat, ara, amb la perspectiva que tenim del segle XX, se'ns presenta com el pròleg a un dels períodes més negres de la història europea.

La moda intel·lectual ha existit sempre. La novetat del cas és que, a casa nostra, la moda fa anys que la dicta una esquerra intel·lectualment anquilosada. En efecte, aquells que avui critiquen, des d'un punt de vista diguem-ne progressista, l'arquitectura de Bofill, són els hereus directes d'aquells que, cent anys enrere, criticaven, des del diguem-ne conservadorisme, l'arquitectura de Gaudí. En definitiva, es tracta de dues expressions d'incomprensió cap a allò que realment es mou. Quan aquesta incapacitat per comprendre allò que es mou aconsegueix dictar la moda intel·lectual, els països solen entrar en un període de decadència.