els miralls de la ficció
L'aparador de Locarno
Si s'hagués aplicat l'ordre ministerial promoguda per l'ICCA cap de les pel·lícules catalanes que aquesta setmana han triomfat a Locarno s'hauria pogut produir
Aquesta setmana diverses pel·lícules catalanes han conquerit el festival de cinema de Locarno (Suïssa), un certamen que en els darrers anys s'ha interessat per allò que es feia a Catalunya. Altres anys, Locarno ha acollit Dies d'agost, de Marc Recha, Lo mejor de mi, de Roser Aguilar, o El somni de Christophe Farnarier. Aquesta edició, s'ha projectat a la Piazza Grande el darrer llargmetratge de Marc Recha, Petit indi; la correspondència entre Isaki Lacuesta i la cineasta japonesa Naomi Kawase; el llargmetratge que porta el productor Lluís Miñarro cap a la direcció, i les peces d'un dels cineastes més prometedors del nostre país, Òscar Pérez. Mentre alguns mitjans destaquen Locarno com a síndrome del bon estat de salut del cinema català, ha començat a circular una carta oberta titulada Cineastas contra la orden, que ja té més d'un centenar d'adhesions, que qüestiona la política d'Ignasi Guardans, des de la direcció general de l'ICCA. Mentre discuteixo sobre la situació amb un dels cineastes independents que han signat la carta, aquest em demostra que si s'hagués aplicat la nova política de subvencions del ministeri cap de les pel·lícules projectades a Locarno s'hauria pogut realitzar. El problema no ve determinat per la política de subvencions a grans projectes, sinó perquè tal com estan estipulats els ajuts per part del Ministeri de Cultura és més important una pel·lícula comercial amb un cert èxit –tipus Mentiras y gordas, amb guió de l'actual ministre de Cultura– que una obra que guanyi la Palma d'Or de Canes. La situació no fa més que resultar la paradoxa que envolta el concepte d'indústries culturals. És cert que perquè la cultura funcioni necessita tenir les seves indústries i el cinema, fins i tot l'independent, és inseparable del fet industrial. Però també és cert que els governs han de vetllar més per l'impacte cultural dels productes que per consolidar una xarxa industrial que no busqui altra cosa que l'eficàcia i el rendiment econòmic de determinats productes en el mercat interior. En cas de potenciar-ne aquesta via, tal com es deixa entreveure en l'ordre de l'ICAA, no es posa en crisi la indústria, sinó la creativitat. Fer-ho en aquests moments és delicat. Mai en la història del cinema fet a Catalunya, les pel·lícules havien tingut tanta presència internacional. Quina necessitat tenim de desmuntar aquest fenomen?
