L'alpinisme com a model de llengua

Podria haver triat una altra pràctica esportiva, però hi ha certes febleses que m'impedeixen ara mateix elogiar un altre esport que no sigui l'alpinisme i, sobretot, l'alpinisme d'elit, que s'ha cobrat massa vides en l'alta muntanya, com la del malaguanyat Òscar Pérez, que des del dia 5 d'agost va quedar penjat en una paret a l'aresta nord del Latok II, a la serralada del Karakorum, després de patir un accident, incomunicat i amb temperatures que a la nit arriben als 15 graus sota zero. Ara descansa –com el mataroní Antoni Sors– on qualsevol alpinista professional sap que pot anar a raure, immers en un diàleg misteriós, secret, enmig de paratges que només els déus sobrenaturals poden abastar: un rèquiem de Mozart per a aquests genis alpinistes.

La llengua és un instrument de comunicació que serveix per expressar emocions, neguits, consternacions, alegries... La llengua és, de fet, l'eina que ens permet guiar el pensament i encimbellar-lo fins a cotes que semblen inabastables. L'alpinisme ens ha demostrat i ens demostra cors generosos sempre abocats a aquest gran sentiment de grup, d'amistat, tan sincera i oberta i que obre noves rutes i noves il·lusions.

L'alpinisme és també un model de llengua, perquè és precisament aquest instrument de comunicació el que s'emmiralla en aquesta pràctica esportiva: valors com tenacitat, respecte, solidaritat, coneixement (altíssim coneixement vers l'entorn natural i inhòspit), humilitat, noblesa, esforç... són a flor de pell dels grans alpinistes (catalans, bascos, aragonesos i d'altres comunitats), gent que obren l'esperit a noves aventures, a noves cultures i que transmeten, amb la seva pròpia, aquesta capacitat sobrenatural d'enlairar el desig d'emprendre nous projectes, sempre des de la senzillesa i la simplicitat dels fets. La llengua, especialment el català, hauria de beure d'aquests valors socials i culturals si vol sobreviure, perquè des de l'estrada política hi ha moltes assignatures pendents.

Els models de llengua, en l'àmbit de la lingüística, són una llista de recomanacions que s'apleguen en un llibre d'estil en el qual s'expressen uns criteris sintàctics, morfològics o de lèxic i que serveixen perquè els consultants disposin d'un patró a seguir a l'hora de redactar un escrit. Costa de veure, d'entrada, que l'alpinisme també pugui ser model de llengua, però no només els models han de ser de caràcter estrictament lingüístic, també poden basar-se en aquest seguit de valors que he esmentat més amunt, i que són tan o més importants com els merament formals.

Precisament, l'esperit normalitzador d'una llengua es basa en patrons actitudinals, de comportament social. Sense aquest factor, l'ús de la llengua ja faria malves. És clar, però, que amb el galdós panorama polític que estem patint i gràcies a un entorn constitucionalista pepero, la plena normalització del català és un miracle o un miratge si un intenta viure en aquesta llengua al llarg de 24 hores. Potser les hores nocturnes, quan et fiques al llit, són les menys traumàtiques i pots gaudir entre somnis d'aquesta llengua, i creure fins i tot que la COPE parla en català i en promou projectes, o que el Tribunal Constitucional sentenciarà que l'Estatut és intocable o que els empresaris del país contracten per donar un servei complet i, per tant, també en la llengua pròpia del país i que, a més, a l'administració ja no li cal fer un seguiment exhaustiu ni penalitzacions rigoroses.

L'alpinisme té aquest esperit combatiu, tenaç i solidari que ens cal com a model d'actitud. Cal estudiar bé les arestes, les parets, les diverses preses d'escalada, el punt d'assegurament, el segellament, les diverses vies, etcètera, per fixar la ruta més propícia, més avantatjosa, i també estudiar la previsió del temps. El model que cal seguir és precisament aquest: calcular l'entorn, preparar un bon equip humà, disposar de les eines més adequades (lleis potents i seguiment), estar preparat per a un canvi de temps sobtat, com ara el del Constitucional, i un esperit ambiciós d'anar sempre més lluny.

I és que la llengua no viu pas dels dictats acadèmics i de les prescripcions normatives, sinó bàsicament de les actituds modèliques que donen plena significació a tota una comunitat, formada per gent molt diversa, però que ha de tenir aquest esperit col·lectiu i solidari que tant ens cal per continuar preservant aquest patrimoni de la humanitat.