la tribuna
L'Isidor Cònsul
L'autora desgrana algunes de les seves vivències amb el desaparegut editor i escriptor
Viu en profunditat els textos dels que hem tingut la immensa sort de trobar-lo en el camí
Fa un mes just, el tenia davant meu, només una taula ens separava. Ens miràvem, com sempre, als ulls, sense trampes. Em va comentar l'esperança que tenia en la vida. Ara escriuria relats curts, un projecte que de feia temps gestava i que l'ofici d'editor havia endarrerit.
Algun dia escriuré, havia repetit diverses vegades. Algun dia tindré temps d'escriure, deia tot enllaçant amb la mà el piló d'originals sempre presents al voltant seu.
En recordo molts, de moments amb l'Isidor Cònsul. Els primers són el gravat dels dies que el vaig conèixer al magnífic edifici modernista de Diputació, 250, seu d'Enciclopèdia Catalana. Jo havia enfilat la noble escala de marbre que duia a l'estatge principal. Vaig buscar, desorientada, els despatxos de l'editorial Proa pel mig de sales encatifades, amb sostres de sanefes, parets de mosaics i vitralls de colors. La Diana Cot em va rebre i m'aconduí cap a l'ascensor.
Al primer pis, de sales consecutives encadenades unes amb les altres com una capseta russa, vaig trobar-me amb el conseller editorial, l'Àlex Broch. De la seva mà vaig entrar al sancta sanctorum del director de Proa, Isidor Cònsul, el darrer despatx del fons, petit, ple de llibres i plecs de paper que pujaven cap al sostre. L'alta figura, desproporcionada dins l'estança, s'erigeix, amb la gran fotografia de Mossèn Cinto a la seva dreta. Estén la mà. Em mira durant uns moments i, de seguida, respon al telèfon. Ha de rebre una altra visita. L'Àlex i jo parlem en una sala amb taula quadrada i cadires al voltant. Ens posem on cabem, fa l'Àlex.
Després, a mesura que l'Àlex Broch desapareix despatxos endins, l'Isidor Cònsul se'm fa present. Parlo amb ell, directament. El veig sortir del seu despatx, al moment que em diu, espera, i segueix atrafegat una bona estona, i baixa corrent escales, davant meu, i anem a menjar alguna cosa mentre parlem de feina.
Un altre moment: l'Isidor Cònsul a les presentacions. Parla i se'n va. Sempre té tres conferències alhora. O quatre. Es mou de pressa, amb algun text sota el braç.
Fa uns quants estius, el contemplo entusiasmat a la trobada d'escriptors al Pirineu, darrere les petjades del comte de Pallars, refós dins un paisatge que és el seu. «N'he pujat tots els cims», diu, de pressa. I es perd per les ruïnes del castell de València d'Àneu i s'alça al capdamunt, destriat al cel d'estiu, amb tota la colla al voltant seu.
El contemplo trasbalsat al mig d'una sèrie de dificultats que degueren començar a agafar-li la vida, fa anys, –que la cara rutilant d'editor d'una editorial capdavantera, sempre a l'aparador dels mercats, sempre als rànquings de popularitat, té també la seva creu.
El retrobo dins un despatx oval envoltat de vidre transparent al modern edifici de 22@ que Enciclopèdia Catalana acaba d'adquirir. Diries que, finalment, l'alçada de l'espai l'ha acollit amb adequades proporcions. S'asseu, desplega papers, s'aixeca. Parla. Paraules on tremola la veu de ponent. Em diu que un cert aspecte del meu text s'ha de desenvolupar, que a un altre li cal un retoc.
És un editor. Viu per a l'edició. Viu en profunditat els textos dels que hem tingut la immensa sort de trobar-lo en el camí. A manera de crític –del crític que sempre ha estat–, analitza despietadament els originals que esperen el vistiplau del mestre.
És un editor. L'editor que somnies trobar-te algun dia, amb qui pots comentar projectes i textos. A qui pots demanar opinió. Editor mirall, Isidor Cònsul t'ofereix el reflex despullat de l'obra que li has lliurat. Opina, critica. Edita.
Cada any assisteix als premis Bertrana, i parla de Girona i diu que la ciutat és una reserva de profunda cultura catalana. «Sobretot de llengua», explica al director d'Enciclopèdia, Albert Pèlach, mentre veu passar, indiferent, els canapès del pica-pica. De sobte, retorna al cor de Barcelona, cap als barris del raval recuperat, prop del Macba i del CCCB. Al peu de la Creu, dins l'edifici de rajola vista, ara dirigeix Proa –i altres projectes– dins el Grup 62, nova empresa aglutinadora d'empreses editorials diverses.
Fa un mes just, el tenia davant meu, només una taula ens separava. Aquell dia, em va dir quina era, segons ell, la millor novel·la que m'ha editat. Sense trampes, com un testament.
Érem al mig del conjunt d'empostissats i llibres del Grup 62.
Ara escriuré..., diu amb la mirada de vida que s'escapa al mig d'un rostre castigat per la quimio.
És la darrera imatge.
Gràcies, Isidor.
